Pedra de tartera

L’adolescència diuen que sempre és un moment vital complex o, fins i tot, crític. És aquell pont entre la infantesa i l’edat adulta que ens genera noves preguntes, inseguretats i descobriments. Potser perquè és quan comencem a construir una identitat, a entendre determinades dinàmiques del nostre entorn i aprenem a gestionar les nostres emocions. De fet, va ser en aquest context de transició vital quan la padrina em va recomanar que llegís Pedra de tartera. Les lectures infantils ja m’avorrien i necessitava altres històries que em fascinessin. I, evidentment, aquesta obra ho va aconseguir. Crec que un element important o, fins i tot, un al·licient imprescindible va ser que l’obra parlés de la Guerra Civil espanyola des del Pallars Sobirà. Un escenari proper, uns personatges ben construïts i un moment històric que llavors encara coneixia poc. De fet, tot el que sabia de la guerra era allò que m’havien explicat a casa perquè a l’escola, fins que no vaig arribar a l’ESO, no vaig tenir cap coneixement del conflicte. En canvi, durant l’ESO, com que vaig tenir un dels millors professors d’Història, el Josep va acompanyar-me en aquest viatge. De fet, la Barbal em va fer adonar que cal parlar del passat i narrar-lo; i el Josep em va ajudar a descobrir el meu ofici. Ell ens proposava que féssim “recerquetes”, és a dir, llençava curiositats o preguntes a classe i ens deia que, si volíem, estiréssim del fil i portéssim més informació o novetats sobre la qüestió a la classe següent. Llavors vaig veure que aquell era el motor per intentar entendre i explicar el món. I que el periodisme et permetia destapar cada dia nous temes, noves històries, noves mirades.

Tot plegat ho recordava fa uns dies quan vaig veure que havien enviat a la redacció la versió en format còmic de l’òpera prima de l’autora pallaresa. Columna ha publicat aquest títol que signa Áurea López. És una adaptació fantàstica que et permet posar cara als personatges i als paisatges. I crec que és esperançador que aquelles novel·les que ja han esdevingut clàssics de la nostra literatura tinguin nous recorreguts. De fet, he de reconèixer que, no perquè sigui la primera, però Pedra de tartera crec que continua sent la millor obra de la Barbal.