Ens falta temps
No és la primera vegada que aprofito aquest espai per parlar del temps però, com que tinc la sensació que tot passa tan ràpid, aprofitar moments de distensió per aturar-se i reflexionar sempre és benvingut. Cada dia passen moltes coses. Moltes. Cada minut podem arribar a rebre milers d’inputs. Trucades, missatges de WhatsApp, notificacions al mòbil, vídeos a les xarxes socials... un allau constant d’informacions diverses. I hi podem sumar tot allò que ens arriba a través dels mitjans de comunicació. Notícies tràgiques, tot tipus de polèmiques, declaracions d’uns i altres o decisions dràstiques de líders polítics que governen grans potències mundials. Per això, tot allò que ens hauria d’ajudar a entendre i comprendre el que passa, acaba generant l’efecte contrari: confusió, cansament i desconnexió. No perquè ens falti informació, sinó perquè necessitem més contextualització. Aquesta saturació constant ens impedeix assimilar-ho tot i, el que és més important, no ens deixa temps per pensar.
Com a societat hem decidit abandonar la complexitat i simplificar la realitat. Tot es mesura en dicotomies que no permeten cap tipus de matís: bons i dolents, èxits i fracassos. Però la vida no és així de senzilla. I els titulars informatius que generen debat un dia, l’endemà ja han caducat. Després d’unes hores de soroll, silenci. No perquè s’hagi resolt res, sinó perquè un altre ítem ha aconseguit situar-se en el centre. I encara que no podem aprofundir en determinats temes, tothom opina de tot. Perquè és pitjor quedar fora d’una conversa que acceptar la veritat: que ens falten detalls o bagatge per poder donar un punt de vista. Però dubtar no està ben vist. Quan, realment, desenvolupar un pensament propi i una mirada crítica hauria de ser essencial per intentar entendre qui som, on som i què volem.
Per això, ens falta temps. Necessitem més estones per contrastar, pensar i reflexionar. Més moments per llegir, escoltar i compartir. Més minuts per preguntar, indagar i qüestionar. Diuen que quan tot és urgent, res no ho acaba sent. Potser ha arribat l’hora, simplement, de donar-nos temps: per prendre consciència de les coses, per entendre aquest món accelerat i per resistir, sense presses, davant de tant soroll.
