L’arribada de la primavera

“Fulles tendres, petites, ja broten en un cel esbandit, ara net i aviat ple de núvols que floten”, escrivia Joan Teixidor. Llegir aquests versos i veure com comença a esclatar la primavera. Caminar per les nostres contrades i adonar-se que, potser més aviat del que és habitual, els arbres ja floreixen i els camps han canviat de color. Inevitablement, quan la natura es desperta, el paisatge sembla que ens interpel·li. Tot torna a créixer, a il·luminar-se, a brollar. I, sense idealitzar cap escenari, els mòbils s’omplen de fotografies idíl·liques i el nostre territori acull centenars de turistes. Cada any més persones aprofiten aquest esclat de llum i colors per visitar els nostres camps florits i omplir de grans instantànies totes les xarxes socials. La gent està disposada a recórrer uns quants quilòmetres per fotografiar un ametller o un presseguer. Ens pot semblar curiós o, fins i tot, estrany perquè l’escenari i la seqüència és cada any la mateixa: quan arriba el bon temps, els camps floreixen. Potser perquè tots plegats necessitem, de vegades, retornar a l’essència de les coses i adonar-nos que, malgrat que moltes coses s’han tecnificat, encara hi ha processos que no depenen de calendaris digitals sinó de les lleis de la natura; i sempre que això vagi acompanyat d’un respecte pel territori i per la feina de la pagesia. És a dir, que tot plegat no signifiqui l’entrada indiscriminada a alguns camps o conreus. Perquè el paisatge que admirem, que fotografiem, que observem, que contemplem no és un decorat. Cal que anem recordant que és un espai que es treballa, es cuida, es cultiva. És un lloc viscut i apreciat, però no una postal de colors. Perquè el mateix escenari també lluita, incansablement, contra sequeres, plagues o incerteses. I, cal cap i a la fi, quan defensem el nostre paisatge, les nostres contrades, la nostra pagesia; ho fem pensant que és una manera de viure. Un vincle amb la terra, amb el treball constant, amb la perseverança, amb les inclemències del temps i un llarg etcètera que ens defineix i ens representa. Perquè volem que, cada any, torni a esclatar la primavera i ens emmirallem en els seus colors per esperar el moment de recollir els fruits.