Sebastià Barranco: “A l'UCI vaig somiar que els néts deien: vinga, padrí, tira endavant!, i crec que em va ajudar”

L’exdelegat de la conselleria de Salut, exregidor de la Paeria i actual vicepresident del Col·legi de Metges de Lleida, Sebastià Barranco, acaba de superar la que segurament ha estat la prova més dura de la seua vida. Ha estat un mes a l’UCI de l’Arnau amb una doble pneumònia per coronavirus, que va obligar a intubar-lo i el va portar a estar en coma induït durant més de vint dies. Va rebre l’alta hospitalària el passat dia 8 i ara segueix amb els exercicis de recuperació respiratòria i muscular a casa. Per telèfon, el to de la seua veu evidencia una debilitat lògica, però la forma en què s’expressa demostra que ha deixat enrere el virus tant com les proves en les quals ha donat negatiu. És la mateixa persona afable i propera de sempre, capaç d’arrancar un somriure (i fins i tot el riure) al seu interlocutor inclús quan explica moments tan difícils com els que acaba de viure. Barranco es va contagiar del virus a finals març, just quan tirava endavant la iniciativa del Col·legi de Metges de buscar voluntaris entre facultatius jubilats, que exercien en altres sectors o acabats de titular per ajudar a afrontar la pandèmia.

“Vaig començar a tenir una mica de febre, em mirava la saturació d’oxigen a la sang amb un aparell i vaig veure que baixava. El divendres 27 vaig anar a la metge de capçalera i em va fer una radiografia dels pulmons que va sortir totalment normal. L’endemà a la tarda, com que la saturació continuava baixant i em trobava pitjor, vaig anar a urgències, on van veure que ja tenia pneumònia a tot un pulmó, em van fer la prova i, després d’ingressar primer a la planta de sospitosos, després em van passar a la dels pacients amb coronavirus al donar positiu. Va ser molt ràpid, vaig caure en picat en un dia i mig”, destaca. Va ser només el començament del malson, perquè poc després va ser ingressat a l’UCI, on al cap d’una desena de dies va ser intubat.

“Durant vint i escaig dies vaig estar en coma, perquè quan intentaven despertar-me no reaccionava bé i quan semblava que havia millorat vaig tenir un pic de 39,5 de febre”, destaca. D’aquesta fase, afirma que recorda perfectament somnis recurrents, la majoria enfocats en la seua família, sense que sabés on es trobava. “En un dels somnis que tenia, suposo que com a mecanisme de defensa, sortien els meus néts i em deien: vinga, padrí, tira endavant!, i crec que em va ajudar”, indica, alhora que destaca la gran atenció rebuda (vegeu el desglossament). Quan el van despertar definitivament, havia passat el pitjor, però va haver d’enfrontar-se a un altre moment complicat: com que estava intubat, no podia parlar. “Demanava aigua amb el moviment dels llavis i em posaven una gasa molla als llavis, però jo continuava gesticulant demanant aigua.” I quan el van desintubar, “pensava que hauria d’aprendre a tornar a parlar, i al veure que podia fer-ho, per a mi va ser un moment bestial. Poder-me comunicar va ser molt satisfactori”, subratlla.

A partir d’allà tot va anar a millor, encara que amb recaigudes com la provocada per una infecció contreta a l’hospital. El passat dia 8 va rebre l’alta, però per seguir la recuperació a casa. “Volia estar amb els meus perquè l’11 és l’aniversari de la meua filla”, assenyala. “Dia a dia milloro, però és lent”, afirma.

“Tenim uns professionals impressionants”

Al preguntar-li quin missatge li agradaria donar a la ciutadania, Barranco no ho dubta ni un instant: “Doncs que tenim de veritat un grup de professionals sanitaris impressionant. Hi he estat sempre molt ben atès. Els professionals que m’han portat eren persones a les quals no coneixia i que desgraciadament continuo sense conèixer, perquè quan vaig anar a acomiadar- me estaven els d’un altre torn.” “Quan estàs allà ets totalment dependent, sents una gran impotència”, manifesta. També confessa que “ha estat molt dur” no poder estar en contacte amb la seua família durant l’estada a l’UCI, cosa que en els últims dies va quedar pal·liat amb videoconferències amb la seua filla i el seu fill. Una vegada va passar a planta,“em podia visitar un familiar, sempre el mateix, que era la meua dona”, encara que va tenir la sort que el seu fill també podia passar a veure’l perquè treballa a l’Arnau. Això sí, al parlar de les persones més pròximes, Barranco ho té molt clar: “El més dur hauria estat encomanar algú de la meua família.”

En un altre ordre, admet que per a ell ha estat un petit avantatge ser metge i conèixer l’hospital, perquè més o menys sempre ha tingut idea d’on es trobava, ja que altres persones poden estar encara molt més desorientades. I a l’últim, i malgrat la seua millora, és conscient que “al ser una malaltia tan nova, cal veure si queden seqüeles”.