Cartes d'amor en temps de guerra

El Memorial Democràtic exposa una desena de cartes que es van escriure Filomena Augé i Josep Maria Faura durant la Guerra Civil, on exposen les seues vivències de primera mà sobre els bombardejos, el racionament i l’avenç de les tropes franquistes. Ella des de Torà, amb els seus dos fills petits, i ell, des de Barcelona.

Les cartes com a fidel testimoni del passat. És l’objectiu de l’exposició T’enyoro. Cartes per la memòria del Memorial Democràtic, en la qual mostra la correspondència d’un matrimoni que viu separat durant la Guerra Civil, ella des de Torà amb dos fills, i ell, a Barcelona, on va haver de quedar-se treballant a la fàbrica. Els descendents de Filomena Augé i Josep Maria Faura van donar 96 cartes que aquesta parella es va escriure durant els anys de la contesa. Una correspondència que permet saber com la van viure des de la distància a més de recuperar el testimoni sobre els bombardejos, el racionament o l’avenç de les tropes franquistes. El Memorial Democràtic ha proporcionat a SEGRE les onze cartes d’aquesta parella, datades entre els anys 1938 i 1939, que s’exposen fins al proper mes de març juntament amb d’altres de testimonis directes de la guerra (vegeu el desglossament). L’objectiu d’aquesta iniciativa és reivindicar el paper fonamental de la correspondència i la documentació personal a l’hora de reconstruir el passat des d’una perspectiva més humana i emotiva.

A través d’aquestes missives, escrites des del moment en què Filomena viatja a Torà per viure amb uns oncles al costat dels seus fills petits, es pot conèixer com vivien els bombardejos, com aconseguien aliments malgrat l’escassetat i com percebien el retrocés de l’exèrcit republicà i la fugida de la població. A les diferents cartes, Josep Maria explica els bombardejos que castiguen durament la capital catalana, amb centenars de víctimes, coneguts molts d’ells, així com la destrossa als edificis, els carrers i la incertesa diària per les sirenes que avisen de l’arribada de les bombes i les presses per baixar als refugis. Així mateix, narren els talls continus d’electricitat i com fan  provisió d’aliments, algunes vegades gràcies als veïns, amb els quals també comparteixen el que tenen.

També Filomena narra al seu marit aquest neguit pel pas continu dels avions, amb notícies de bombardejos fatals en pobles pròxims com Artesa de Segre i Ponts, i més encara amb la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, sense saber en els primers moments si el seu marit rebia les seues cartes o si l’havien destinat al front. També hi expliquen la fugida de la població, molts cap a Barcelona, per escapar-se dels bombardejos. “Fins aviat, estimat meu”, escrivia Filomena amb l’esperança del retrobament.

REPRODUCCIÓ LITERAL D'EXTRACTES DE LES CARTES ENVIADES ENTRE TORÀ I BARCELONA:

Filomena Augé

2 de gener del 1938: “Tinc la determinació feta de baixar a Barcelona, ho tinc molt rumiat”. “Tenim tot el dia l’aviació damunt nostra i a demés el perill de tenir en qualsevol moment d’abandonar el poble sense que ningú m’ajudés en portar els nanos i paquets, pues ben clar m’han dit que en aqueix moment tots tindran prou feina per ells. De manera que lo més sensat és que m’estigui a casa meva al teu costat i tots dos ens ajudarem en el que podrem i lo que no es faci es quedarà per fer”. “Fins ben aviat, estimat meu, passarem si Déu vol totes les calamitats junts…”

21 de març del 1938: “ M’entra una gran tristor quan penso que al posar-me al llit no t’hi trobo a tu, és clar que hi tinc el nen, però t’enyoro… fins que no ets lluny del meu costat no me n’adono de lo molt que t’estimo i et necessito. ”. “Tinc ganes s’acabi la guerra no ens deixarem mai més ni un sol instant… fins demà, m’estic ja adormint… fins demà”.

23 de desembre del 1938: “Quasibé tots els matins tinc d’aixecar els nanos d’una revolada i baixar-los corrents cap al celler pues sempre tenim alarmes fins i tot aquesta nit passada n’hem tingut tres vegades i els avions els hem tingut molt rato voltant per sobre el poble amb un soroll que feien que es veu que anaven bona colla i ben baixos, la gent fins es queden a passar la nit a les afores i pensar que fa un fred espantós”. “Se sent al front un soroll horrorós com mai ningú havia sentit i ha començat aquesta matinada i dura encara, sembla com si s’acostés una tronada molt forta o com si estéssim a la platja i fes un temporal molt fort i la mar udolés, fa molta por, diuen que avui han anat a bombardejar Cervera per cinc vegades”.

25 de desembre del 1938: “Si jo tingués la seguretat de que tu no tinguessis de moure’t del meu costat (vull dir que no tinguessis de marxar al front) em decidiria a venir ha passar al teu costat tot el que fos. Pues és molt trist passar tant perill aquí com aquí baix i no tenir el consol d’una bona companyia al meu costat”. “Decideix tu la meva sort, si creus que la guerra durarà poc, vine’m a buscar i estarem plegats passant el perill”. “Potser un any vinent serà millor… cal tenir esperances… això ens fa viure, l’esperança, oi?”.

31 de desembre del 1938: “Aquestos dies tenim el poble ple de soldats i molts ratos fins la casa plena d’ells. Tenim una feinada horrorosa a coure’ls menjar les nenes i jo, però això sí, a nosaltres no ens falta de res”.

1 de gener del 1939: “A Artesa de Segre no hi queda ningú, ni pedra sobre pedra i ja està evacuat i quan això que potser molt pròxim passi a Pons tindrem l’aviació primer i l’evacuació forçosa després”. 

Josep Maria Faura

18 de març del 1938 :  “Ahir hem telefones i em dius que vols tornar a Barcelona, justament ara que estem vivint els moments més horribles que no crec que hagin registrat mai cap guerra sobre una població civil;”. “Un horror, Filo. La gent a les tres de la tarda ja omplenava tots els refugis amb matalassos i mantes, altres marxaven a peu cap al camp amb el matalàs al coll”. “Barcelona, com ja pots suposar, pel que t’he dit fins ara, fa llàstima, ha estat tocada per tot arreu, el nombre de víctimes es incontable”. “Tinc molt per a dir-te i per a preguntar-te, però ha d’ésser de paraula. ¿com esteu per ací? I els meu? Teniu força menjar? No us falta de res? Ja em diràs si necessites alguna cosa i com haig de fer-ho per enviar-t’ho. Demà és el sant d’en Josep Mª, pobret, que li has dit per què esteu sense mi? I en Miquel, tant maco, menja força, ja tens tota la llet que li fa falta? I farines? S’engreixa força? Potser que quant hem vegi ja no hem coneixerà”.

20 de setiembre del 1938: “Com segueixes tu per aquí dalt! Suposo que bé i que de mica en mica ja t’aniràs animant; per aquí a Barcelona està tot molt pitjor que quant vàrem marxar i sols de pensar les penes que tindries de passar em consola de no tenir-te al meu costat”. “No vull que t’enyoris, i per això t’escric aquestes cartes tan llargues, feste l’efecte quan les llegeixes de que estic aquí esplicant-ho i llegeix-les ben a poc a poc i de segur que passaràs més temps fent-ho”.

21 de setembre del 1938: “El Sr. Delgado m’ha dit que procurés tornar a la fàbrica doncs estant allí seria molt més fàcil que se’m declarés imprescindible (quant arribes l’hora), que no pas treballant a les oficines, i que no voldria perjudicar-me”. “M’ha assabentat de la mort d’un empleat a les oficines de la fàbrica i la de l’encarregat de la fàbrica de Sant martí, conegudes al front i finalment la de l’esposa d’en Suarez (aquella que ens comprava els enciams a la plaça de la Barceloneta) morta en el bombardeig que va ensorrar la plaça de la Barceloneta. Tot un drama!”

7 d’octubre del 1938: “Si en aquest moment et presentessis de cop i volta aquí al pis, segurament que t’emportaries un susto, doncs trobaries sobre la taula del menjador, tots els preparatius per anar a la guerra; la manta embolicada a punt de posar-la al coll, el plat i el cobert de soldat, el ganivet; tot està encara a punt; ja ho tenia tot preparat, i tot s’ha quedat així encara; ja ho anirem tornant tot poc a poc al seu lloc”.

8 d’octubre del 1938: “Josep Maria, nen maco. Quan vinguin els avions fes companyia a la mama i diga-li que no s’espanti. Com que no hi ha el papa, tu li has de donar forces animos. Ja ho faràs? El teu papa que t’estima molt”.

(*) Els textos es presenten tal com els autors els van escriure, sense correccions

EXPOSICIÓ 't'ENYORO. CARTES PER LA MEMÒRIA ' Les històries de tres dones a través de la correspondència

La mostra, a la sala d’exposicions del Memorial (carrer Peu de la Creu, 4, Barcelona), exposa la correspondència entre les escriptores Anna Murià i Mercè Rodoreda, i la història de Teresa Prats, que demana ajuda a Joan Tauler, secretari del president Lluís Companys, des del camp de refugiats de Clocher, a França.