Així va influir la sequera en la caiguda de l'Imperi Romà

Els huns van emigrar cap a l’oest a través d’Euràsia, van canviar agricultura per pasturatge i es van convertir en violents assaltants de l’Imperi Romà en resposta a la sequera en l’actual Hungria. És la conclusió d’un estudi publicat per Journal of Roman Archaeology, que sosté que les sequeres extremes dels anys 430-450 de l’era cristiana --amb Àtila com a líder hun-- van alterar el mode de vida a les províncies frontereres del Danubi de l’Imperi Romà d’Orient, obligant els pobles huns a adoptar noves estratègies per "esmorteir els greus problemes econòmics".

Els autors, la professora associada Susanne Hakenbeck, del Departament d’Arqueologia de Cambridge, i el professor Ulf Büntgen, del Departament de Geografia de la mateixa universitat, van arribar a les seues conclusions després d’avaluar una nova reconstrucció hidroclimàtica basada en anells d’arbres, així com proves arqueològiques i històriques.

Les incursions dels huns a Europa central i oriental en els segles IV i V d.C. es consideren des de fa temps la crisi inicial que va desencadenar les anomenades "grans migracions" de "tribus bàrbares", que van conduir a la caiguda de l’imperi romà. Però no està clar d’on procedien els huns ni quin va ser realment el seu impacte a les províncies romanes tardanes.

Les noves dades climàtiques reconstruïdes a partir dels anells dels arbres pel professor Büntgen i els seus col·legues proporcionen informació sobre els canvis anuals del clima en els últims 2000 anys. Demostren que Hongria va experimentar episodis d’estius inusualment secs en els segles IV i V. Hakenbeck i Büntgen assenyalen que les fluctuacions climàtiques, en particular els períodes de sequera entre el 420 i el 450 de la nostra era, haurien reduït el rendiment dels cultius i les pastures per als animals més enllà de les planes al·luvials del Danubi i el Tisza.

Segons va explicar Büntgen en un comunicat, "les dades dels anells dels arbres ens donen una oportunitat increïble per relacionar les condicions climàtiques amb l’activitat humana any per any. Descobrim que els períodes de sequera registrats en els senyals bioquímics dels anells dels arbres coincidien amb una intensificació de l’activitat d’incursió a la regió".

Recents anàlisis isotòpiques d’esquelets de la regió, entre ells els de la Dra. Hakenbeck, suggereixen que els pobles huns van respondre a l’estrès climàtic migrant i barrejant dietes agrícoles i pastorils.

Segons Hakenbeck, "si l’escassetat de recursos es tornava massa extrema, les poblacions assentades podien veure’s obligades a desplaçar-se, diversificar les seues pràctiques de subsistència i alternar entre l’agricultura i el pasturatge d’animals mòbils. Aquestes podrien haver estat importants estratègies d’assegurança durant un empitjorament climàtic".

Però l’estudi també afirma que alguns pobles huns van canviar radicalment la seua organització social i política per convertir-se en violents incursors. Els atacs dels huns a la frontera romana es van intensificar després de l’arribada al poder d’Àtila a finals de la dècada de 430. Els huns exigien cada vegada més pagaments en or i, finalment, una franja de territori romà al llarg del Danubi. El 451 d.C., els huns van envair la Gàl·lia i un any després el nord d’Itàlia.

Tradicionalment, els huns han estat considerats bàrbars violents moguts per una "set infinita d’or". Però, com assenyala aquest estudi, les fonts històriques que documenten aquests esdeveniments van ser escrites en primer lloc per romans d’elit que tenien poca experiència directa amb els pobles i esdeveniments que descrivien. "Les fonts històriques ens diuen que la diplomàcia entre romans i huns era extremadament complexa", afirma la doctora Hakenbeck. "Al principi es tractava d’acords mútuament beneficiosos, que permetien a les elits hunes accedir a grans quantitats d’or. Aquest sistema de col·laboració es va trencar en la dècada de 440, la qual cosa va provocar incursions regulars en terres romanes i un augment de la demanda d’or."

INCURSIONS QUE COINCIDIEN AMB ESTIUS MOLT SECS

L’estudi sosté que, si la datació actual dels esdeveniments és correcta, les incursions hunes més devastadores dels anys 447, 451 i 452 d.C. van coincidir amb estius extremadament secs a la conca dels Carpats. Segons Hakenbeck, "el trastorn econòmic induït pel clima pot haver obligat Àtila i altres d’alt rang a extreure or de les províncies romanes per mantenir les bandes de guerra i les lleialtats entre les elits. Els antics pastors d’animals a cavall semblen haver-se convertit en assaltants". Les fonts històriques descriuen els huns d’aquesta època com un grup molt estratificat amb una organització militar difícil de contrarestar, fins i tot per als exèrcits romans.

L’estudi suggereix que una de les raons per les quals els huns van atacar les províncies de Tràcia i Il·liri en 422, 442 i 447 d.C. va ser l’adquisició d’aliments i bestiar, més que d’or, però accepta que es necessiten proves concretes per confirmar-ho. Els autors també suggereixen que Àtila va exigir una franja de terra "de cinc dies de viatge" al llarg del Danubi perquè podria haver ofert millors pastures en temps de sequera.

En paraules de Hakenbeck, "el clima altera el que l’entorn pot oferir i això pot portar a la gent a prendre decisions que afecten la seua economia i a la seua organització social i política. Tals decisions no són senzillament racionals, ni les seues conseqüències són necessàriament encertades a llarg termini". "Aquest exemple de la història mostra que les persones responen a l’estrès climàtic de forma complexa i impredictible, i que les solucions a curt termini poden tenir conseqüències negatives a llarg termini". En la dècada de 450 de la nostra era, gairebé unes dècades després de la seua aparició a Europa central, els huns havien desaparegut. El mateix Àtila va morir en 453.