Elisenda Pascual, terapeuta lleidatana a la sèrie ‘Això no és Suècia’: «El present dels fills comença amb la història dels pares»

Elisenda Pascual és una psicòloga lleidatana especialitzada en la criança respectuosa i l'acompanyament familiar. Actualment la podem veure en una de les sèries de la temporada, 'Això no és Suècia' de 3Cat, RTVE i STV (Suècia), on fa de terapeuta d'un grup de famílies del barri barceloní de Vallvidrera. Així, Pascual aporta una mirada experta a la ficció que tracta casos reals de diferents pares i mares. Nascuda a Lleida, als 17 anys es va traslladar a Barcelona per cursar els estudis i resideix a les Illes Canàries.

La criança respectuosa és un tema que fa poc s’ha començat a visibilitzar i un dels exemples és la sèrie Això no és Suècia. Com va sorgir la seua participació en la sèrie?

Coneixia la directora Aina Clotet perquè treballo en un grup de teràpia de famílies a Vallvidrera. Després d’un temps em va proposar formar part d’un projecte, però no em vaig imaginar que era una sèrie.

En la producció interpreta el paper de terapeuta que ajuda i acompanya un grup de pares i mares en la criança dels seus fills. Com ho va encarar?

El cert és que vaig proposar no tenir gaire guió per poder fer de mi mateixa com a terapeuta, per la qual cosa en totes les escenes vaig fer el que faria a la meua feina. Tot va ser molt natural, jo no sabia quins casos eren reals i quins no, ja que en el grup de famílies hi havia molta gent que no eren actors. Llavors tot el que es va proposar era real, tot el que es veu a la sèrie són situacions que succeeixen a la vida real.

La sèrie aborda sobretot la criança respectuosa dels fills. En què consisteix?

Jo tinc una frase que vaig agafar d’Angela Davis i és que “la criança respectuosa és la idea radical que els nens són persones”. És bàsicament considerar la infància com una etapa digna i respectar els tempos que té i la manera que tenen els petits d’estar a la vida. Els hem de poder entendre i respectar les seues necessitats, això no vol dir que els hem de donar tot el que volen, que és el gran error d’algunes famílies.

Llavors, com pot un pare o una mare educar des del respecte i l’afectivitat?

Primer de tot han de tenir una mirada molt oberta per poder revisar on és cada persona en la vida. El present dels fills comença amb la història dels pares i, si aquests no saben com els han educat, les carències que han tingut o les ferides que han acumulat és molt probable que les traspassin als seus fills o vagin a l’extrem oposat. Jo advoco perquè els pares mirin els fills amb curiositat com si fossin persones que no coneixen. Hi ha una connexió emocional i un vincle però no coneixen qui són i en què s’estan convertint. D’altra banda, els pares han de dedicar-se temps a si mateixos, cuidar-se i descansar.

Quan els nens són petits es tendeix a pensar que no recordaran el que passa en edats tan curtes. Llavors, com els influirà una criança responsable?

Cal saber que un nen amb 10 mesos de vida ja sap si el món al qual ha arribat és bo o dolent. Si és bo vol dir que els seus pares el cuiden, el miren, l’estimen, que no l’abandonen. Al contrari, el món dolent seria deixar-lo plorar i que dormís sol. Els tres primers anys de vida són els que posen els fonaments de la personalitat.

En cas que el nen sigui molt rebel, com s’hauria d’actuar?

El primer treball és amb les famílies. Si un nen agafa molt terreny, contesta, pega, crida o no fa cas és perquè hi ha alguna cosa en el sistema familiar que no l’està regulant. Parla més de la falta de límits a la família que del mal comportament del nen, perquè un nen que se sent bé no es porta malament.

Quines són les ferides que arrosseguen les persones que no han estat criades d’aquesta forma?

Múltiples. D’entrada, una persona que no ha tingut aquesta mirada que mereix ser estimada només pel fet d’existir, probablement tindrà una sensació de ser insuficient, amb baixa autoestima o que igual es fa més seues les coses que succeeixen al seu entorn. En el fons hi ha una tendència que aquest tipus de persones visquin des de la inseguretat i la supervivència.

Com poden els pares detectar aquestes ferides o preparar-se per a la criança?

Amb teràpia personal. Per poder veure allò que no ens veiem necessitem un mirall, i aquest mirall és la teràpia. Totes les persones del planeta han tingut, tenen i tindran ferides. Cal entendre que, quan naixem, som immadurs i ens fem humans a través de qui ens acompanya. Si les persones que són amb nosaltres en aquesta etapa estan regulades, són coherents, són estables i consistents, ens anem conformant en un món segur. Pel contrari, si qui ens cuida està enfonsada en una depressió postpart i ningú no l’atén o la parella se separa i ningú no ens dona seguretat, no podem estar en la vida sinó en la supervivència, i això conforma la base de la personalitat.

Quins són els casos més comuns que rep a la consulta?

El més comú és la confusió que les famílies tenen amb els límits. Aquesta situació provoca que els fills es desordenin perquè els adults tenim entès que els límits són castració.