Dir "gilipollas" una vegada al cap no és motiu d’acomiadament, segons un jutge
Façana del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM).
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha confirmat que anomenar "gilipollas" a un superior no constitueix motiu d’acomiadament disciplinari, sempre que es tracti d’un insult "concret i aïllat" en un context determinat.
Això es desprèn d’una sentència emesa per la Secció Primera del Social del TSJM, que va desestimar el recurs de súplica d’una empresa contra la decisió del Jutjat Social 31 de Madrid. El cas involucra un empleat acomiadat per insultar un superior en negar-se a quedar-se a una reunió després del seu torn laboral. La sentència del TSJM confirma que, encara que l’insult va ser una clara ofensa verbal, va ser un fet aïllat i concret.
A més, es van tenir en compte les circumstàncies objectives i subjectives, com la urgència personal de l’empleat en finalitzar la seua jornada laboral. En conseqüència, es va considerar que l’acomiadament no va ser justificat, i es va ordenar la readmissió del treballador o una compensació econòmica.
Dos històries per explicar l’origen de l’insult 'gilipollas’
Segons la primera d’aquestes dos històries, Baltasar Gil Imón tenia tres filles que van arribar a ser amonestades i fins i tot amenaçades de ser capturades en passejar-se pel saló del Prat amb robes poc pudoroses. Com a càstig, el pare les va obligar a vestir amb hàbits de monja de per vida. La història es va fer tan famosa que cada vegada que la família assistia a algun acte social, els presents deien que havien arribat "Gil i les seues 'polles'" (antigament als més joves se’ls anomenava 'pollos' i 'polles'). Aquest episodi va coincidir amb l’època en què Gil buscava marit per a les seues 'polles', amb escàs èxit, per la qual cosa la societat va començar a utilitzar aquest terme per referir-se a les persones que no eren gaire llestes, per les dificultats de Baltasar per trobar parella a les seues filles.
La segona d’aquestes històries explica que les filles de Baltasar eren conegudes com les "gilimonas" perquè eren molt belles i, com en la primera versió, van accedir al Saló del Prat amb roba poc pudorosa. Com a càstig, el rei les va obligar a vestir amb els hàbits de les Mares Mercenàries i a passejar diàriament amb un cartell al pit en què demanaven disculpes. Atès que Baltasar Gil Imón no va ser capaç d’evitar que les seues filles vestissin la roba de la discòrdia, la societat va començar a parlar sobre la història de 'Gil i les seues polles' com la història d’algú que no va poder "controlar" les seues filles. A partir de llavors el terme va començar a evolucionar fins quedar-se amb el "gilipollas" d’avui dia.
