Les llegendes del Camí de Sant Jaume al seu pas per Lleida

El Camí de Sant Jaume al seu pas per Catalunya amaga un ric tresor de llegendes i tradicions que han sobreviscut al llarg dels segles. Aquestes històries, relacionades amb relíquies sagrades i fenòmens sobrenaturals, s'han convertit en part fonamental del patrimoni cultural i religiós de poblacions com Cervera, Tàrrega, Anglesola i Butsènit. Les relíquies miraculoses i els esdeveniments extraordinaris associats a aquests indrets no només han configurat la identitat d'aquestes localitats, sinó que continuen atraient pelegrins i visitants fascinats per aquestes manifestacions de fe popular.

La documentació històrica confirma l'existència d'aquestes tradicions des de fa segles, amb registres que es remunten al segle XVI en alguns casos. Tot i el pas del temps, aquestes històries han mantingut viva la seva flama a través de la transmissió oral, els registres escrits i els rituals que encara avui es practiquen en algunes d'aquestes poblacions, especialment durant festivitats religioses o moments de necessitat col·lectiva.

El Santíssim Misteri i els endimoniats de Cervera

El 6 de febrer de 1540, davant de deu testimonis, va tenir lloc a Cervera un fet extraordinari que canviaria per sempre la història d'aquesta població segarrenca. Mossèn Albesa, rector de la parròquia de Santa Maria, intentava partir un fragment de la Vera Creu per compartir-lo amb el mossèn del Tarròs. Després de provar-ho amb un ganivet sense èxit, va decidir fer-ho amb les mans i "amb la força de la fe". En aquell moment, l'estella es va esquerdar i en va supurar tres gotes de sang fresca.

Simultàniament, tot i el cel completament serè, un tro aterridor va fer sortir els cerverins als carrers, esverats. La notícia del miracle, conegut com el Santíssim Misteri, es va escampar ràpidament, provocant l'arribada de multitud de persones que buscaven remei per als seus mals, entre ells els posseïts pel diable.

El fenomen dels endimoniats de Cervera està profusament documentat als arxius locals. Durant segles, persones considerades posseïdes acudien des de diversos indrets, principalment de la Segarra, però també de Fraga i comarques barcelonines, per rebre la imposició de la relíquia miraculosa. Segons testimonis històrics, tan bon punt albiraven Cervera a l'horitzó, aquestes persones començaven a manifestar comportaments violents i a proferir crits.

El transport d'aquests individus representava tot un repte: habitualment viatjaven a peu o en carretes, estirats sobre matalassos, i els casos més violents anaven tancats en gàbies. A l'arribada a la plaça Major, les famílies contractaven joves corpulents per forçar l'entrada dels posseïts a l'església de Santa Maria, on blasfemaven i intentaven agredir tothom, inclòs el sacerdot que els imposava la relíquia al front.

Un detall curiós que encara avui es pot observar és una suposada petjada de sabata en una de les columnes del temple, que segons la tradició popular va quedar estampada quan el dimoni va abandonar el cos d'un endimoniat a través del peu durant l'exorcisme.

El robatori del reliquiari i el carreró de les Bruixes

La història del Santíssim Misteri té un capítol fosc amb el robatori del reliquiari l'any 1619. Un jove cerverí, seguint ordres del seu pare, va sostreure la valuosa peça que contenia el lignum crucis. La confessió del crim va comportar un càstig exemplar: el jove va ser condemnat a rebre assots públics, mentre que el seu pare va ser sentenciat a mort i decapitat. Com a advertència, el cap de l'home va ser exposat en una gàbia de ferro que, sorprenentment, encara es conserva al costat de la porta principal de l'església.

Paral·lelament a aquesta història de miracle i càstig, Cervera amaga al seu centre històric un espai misteriós: el carreró de les Bruixes. Aquest passatge cobert, fosc i humit, que discorre en paral·lel al carrer Major, es remunta al segle XII i estava vinculat a l'antic call jueu. La tradició oral afirma que era l'amagatall predilecte de les bruixes per realitzar els seus rituals i pactes diabòlics.

L'activitat bruixesca a Cervera no és només llegenda: els registres històrics del segle XVI documenten el judici de sis dones pel Consell Municipal per presumptes pràctiques de bruixeria. D'aquestes, només una, anomenada Magdalena, originària de Montclar, va ser condemnada a mort l'any 1617, acusada de practicar màgia, tenir tractes impúdics amb el diable i causar la mort d'infants. Després de ser torturada, va ser penjada pel coll fins a morir.

Les Santes Espines de Tàrrega i el control dels fenòmens meteorològics

Tàrrega ha estat històricament un punt estratègic en el Camí de Sant Jaume, fet que queda demostrat per l'existència de dos hospitals per a pelegrins. El primer, construït per la família Ardèvol l'any 1320 al número 17 del carrer del Carme, es conserva parcialment modificat i actualment allotja la cristalleria Mateu. El segon, fundat el 1315, pertanyia a l'orde dels Antonians i funcionava com a annex a l'església dedicada a Sant Antoni, protector dels animals. Durant el segle XV, ambdós establiments es van unificar, i al XIX hi va servir Santa Joaquima de Vedruna amb les seves germanes.

Aquest estret vincle amb el pelegrinatge va propiciar l'aparició d'una de les llegendes més arrelades a la ciutat, documentada almenys des de 1551. Segons la tradició, un diumenge, mentre els targarins assistien a missa major, un misteriós pelegrí va entrar a l'església de Santa Maria de l'Alba, va dipositar unes espines de la corona de Crist sobre l'altar, i va desaparèixer sense deixar rastre.

La creença popular sosté que es tractava d'un àngel disfressat de romeu que volia recompensar la ciutat per la seva atenció pietosa envers els necessitats i els caminants. Aquesta relíquia, formada per dues espines de 6 i 8 centímetres respectivament, ha adquirit fama per la seva capacitat de conjurar tempestes: quan s'aproxima un temporal amenaçador, les campanes emeten un toc especial per avisar els habitants de l'exhibició de les Santes Espines sota la llinda de la porta orientada cap a la direcció d'on provenen els núvols foscos.

Les Santes Virtuts d'Anglesola: una joia romànica poc coneguda

La població d'Anglesola custodia un tresor reliquiari d'extraordinari valor històric i artístic, tot i ser relativament desconegut fora de l'àmbit local. Les anomenades Santes Virtuts consisteixen en vuit estelles de la Veracreu protegides per un reliquiari romànic pràcticament idèntic als que es troben a la catedral de Santiago de Compostel·la i al Museu del Louvre de París.

L'anàlisi tècnica d'aquestes tres peces confirma que van ser manufacturades al mateix taller, amb idèntiques eines, utilitzant fusta de Jerusalem recoberta amb làmines de plata. Els experts daten la seva fabricació a la segona meitat del segle XII, fet que evidencia l'antiguitat i importància d'aquesta relíquia anglosolina.

El Llibre de confraries d'Anglesola, redactat al segle XVIII, recull l'origen llegendari d'aquesta valuosa relíquia, seguint un patró narratiu similar al de les Santes Espines de Tàrrega. Segons aquesta font, un àngel amb aparença de pelegrí, que es feia dir Martino de Monte Sancto, va emmalaltir mentre transitava per la població i va ser atès pels frares trinitaris al seu convent, del qual encara es conserven algunes restes. Abans de morir, l'angèlic visitant va fer entrega dels fragments miraculosos als seus benefactors.

La documentació històrica situa la presència d'aquesta relíquia a Anglesola almenys des de 1362, quan els prohoms del poble van establir un acord formal amb el mossèn estipulant que, cada vegada que s'apropés una tempesta amenaçadora, el religiós pujaria les Santes Virtuts al campanar per allunyar el perill.

El misteri de la "pedreta" de Butsènit

Un dels enigmes més recents relacionats amb les relíquies del Camí de Sant Jaume a Catalunya és la desaparició de la coneguda com "pedreta" de Butsènit, una relíquia amb aproximadament cent cinquanta anys d'antiguitat a la qual s'atribuïen propietats curatives per als problemes oculars.

L'any 2012, aquesta peculiar relíquia va ser sostreta de la sagristia, provocant una profunda indignació entre els fidels d'aquesta parròquia lleidatana, vinculada al Camí de Sant Jaume des del segle XII. Les investigacions no han aconseguit resoldre el cas ni recuperar aquest objecte de devoció popular.

La devoció per la "pedreta" està documentada des de fa gairebé dos segles, i la seva fama havia atret nombrosos visitants des d'indrets llunyans, tots buscant remei diví per a les seves afeccions oculars. El ritual curatiu seguia un protocol específic: el malalt s'asseia al primer banc de l'església amb un mocador lligat al coll per evitar que la relíquia caigués a terra. Seguidament, se li introduïa la lentilla de nacre a l'ull afectat, on romania un temps variable segons la gravetat de la dolència. Es considerava que el miracle s'havia produït quan la "pedreta" es desprenia per si mateixa.

Contràriament al que suggereix el seu nom popular, aquesta relíquia no és realment una pedra, sinó l'opercle erosionat d'una espècie de caragol marí científicament conegut com Bolma rugosa, que els pescadors anomenen "ulls de Santa Llúcia". Aquests opercles ja eren utilitzats pels romans en joieria i, dins la cultura mediterrània, se'ls ha atribuït tradicionalment poders protectors i curatius.