Què significa quan una persona és acumuladora segons la psicologia?

Segurament coneixes algú que té dificultat per desfer-se d’objectes, ja siguin articles antics, envasos buits o aparells espatllats. Mantenir records, guardar objectes amb valor sentimental o evitar el malbaratament són comportaments força comuns en la nostra societat. Tanmateix, quan l’hàbit d’acumular comença a interferir en el benestar de la persona, pot indicar un problema molt més seriós que requereix atenció professional.

Comprendre què porta a una persona a acumular pot ser el primer pas per reconèixer senyals importants de desequilibri i buscar l’ajuda necessària. Els experts en salut mental assenyalen que aquest comportament pot estar vinculat a diversos trastorns psicològics i no ha de confondre’s amb la simple desorganització que molts experimentem en algun moment de les nostres vides.

El fenomen de l’acumulació afecta milers de persones a Espanya i, segons diversos estudis, té una prevalença estimada d’entre el 2% i el 5% de la població adulta. Sovint passa desapercebut fins que la situació es torna insostenible per a la persona o el seu entorn familiar.

Què significa realment ser una persona acumuladora?

L’hàbit d’acumular objectes, fins i tot aquells sense valor o utilitat aparent, pot ser un senyal d’alerta de diversos trastorns psicològics que requereixen intervenció professional.

La predisposició genètica és un factor contribuent, i persones amb parents propers amb aquest trastorn tenen més probabilitat de desenvolupar la condició. Tanmateix, la genètica per si sola no determina l’aparició del trastorn.

No existeix una única causa per al desenvolupament del comportament acumulador. Diversos factors poden estar implicats, entre ells: experiències traumàtiques, elevats nivells d’estrès, dificultats per gestionar emocions i altres condicions relacionades amb la salut mental que exerceixen un paper fonamental. A més, com assenyala l’experta, la predisposició genètica també pot influir significativament en l’aparició d’aquest hàbit.

Senyals d’alerta que indiquen un problema d’acumulació

A més de l’evident dificultat per desfer-se d’objectes sense utilitat, la psicòloga explica que existeixen altres signes que poden ajudar a identificar aquest trastorn:

Desorganització crònica: Els espais vitals es troben permanentment desordenats, fins el punt que algunes habitacions poden tornar-se inaccessibles o inutilitzables.

Sensació constant de sobrecàrrega: La persona experimenta aclaparament per la quantitat de possessions, però paradoxalment se sent incapaç de desprendre-se’n.

Dificultat per prendre decisions: Fins i tot les més senzilles relacionades amb què conservar i què rebutjar poden convertir-se en processos anguniosos i paralitzants.

Aquests símptomes solen desenvolupar-se gradualment i poden empitjorar amb el temps si no s’aborda adequadament el problema subjacent. En casos extrems, l’acumulació pot arribar a comprometre la seguretat i salut de la persona, creant riscos d’incendi, caigudes o problemes higiènics.

Diferències entre una persona acumuladora i una de desorganitzada

És freqüent confondre la desorganització amb l’acumulació, però aquests comportaments presenten característiques ben diferenciades que convé conèixer per a un diagnòstic adequat.

Les persones desorganitzades poden tenir dificultat a mantenir l’ordre i l’estructura en la seua vida i espai, i poden extraviar objectes. A diferència dels acumuladors, que presenten dificultat a descartar objectes, fins i tot quan no tenen valor o utilitat.

La clau per distingir ambdós comportaments rau en la relació emocional amb els objectes. Mentre que una persona desorganitzada reconeix el desordre com un problema i no té afecció especial a les coses que acumula, l’acumulador experimenta un vincle emocional intens amb les seues possessions i sent ansietat davant de la idea de desprendre-se’n.

Tractaments disponibles per al trastorn d’acumulació

El tractament per a persones amb trastorn d’acumulació compulsiva és possible i pot implicar diferents abordatges per atendre les particularitats de cada pacient. La psicòloga informa que la teràpia cognitivoconductual és una de les tècniques que poden resultar més efectives en aquests casos.

Aquesta aproximació ajuda a modificar pensaments i comportaments disfuncionals, desenvolupant habilitats per gestionar emocions i pensaments difícils, reduint l’ansietat i evitant comportaments d’acumulació.

El tractament sol requerir un enfocament multidisciplinari que pot incloure intervenció psicològica, suport familiar i, en alguns casos, tractament farmacològic per abordar trastorns concurrents com l’ansietat o la depressió. L’objectiu no és simplement netejar l’espai físic, sinó modificar els patrons de pensament i comportament que condueixen a l’acumulació.

Per què algunes persones desenvolupen aquest comportament?

Les investigacions científiques han identificat diversos factors que poden contribuir al desenvolupament del trastorn d’acumulació. Entre ells destaquen:

Experiències primerenques de pèrdua o mancança: Algunes persones que van viure situacions d’escassetat material o emocional en la seua infància poden desenvolupar conductes compensatòries d’acumulació.

Processament cognitiu alterat: Els estudis suggereixen que les persones acumuladores poden presentar dificultats específiques a la presa de decisions, el processament de la informació i l’organització categorial.

Comorbiditat amb altres trastorns: El trastorn d’acumulació sol presentar-se juntament amb altres problemes de salut mental com el trastorn obsessivocompulsiu, depressió o TDAH.

Comprendre aquests factors subjacents resulta fonamental per desenvolupar estratègies de tractament efectives i personalitzades que abordin no només els símptomes evidents, sinó també les causes profundes del comportament acumulador.

Com ajudar un familiar acumulador?

Quan es té un familiar o ésser estimat amb aquest trastorn, la situació pot resultar frustrant i desconcertant. Els especialistes recomanen algunes pautes per abordar el problema:

Evitar les neteges forçades: Desfer-se de les possessions sense el consentiment de la persona pot generar trauma i desconfiança, i per tant, empitjorar la situació.

Fomentar la recerca d’ajuda professional: Suggerir de manera respectuosa la consulta amb un especialista en salut mental és el primer pas per a un tractament efectiu.

Oferir suport emocional: És fonamental mostrar comprensió i paciència, evitant judicis o crítiques que puguin augmentar l’ansietat de l’acumulador.

Establir objectius realistes: El procés de recuperació sol ser gradual i requereix petits passos que la persona pugui assumir sense sentir-se desconcertada.

El trastorn d’acumulació representa un desafiament significatiu tant per als qui el pateixen com per als seus familiars, però amb el suport adequat i tractament especialitzat, és possible aconseguir millores substancials en la qualitat de vida d’aquestes persones.