El valuós llegat amagat en un monestir de Lleida

A la verda capa forestal de la comarca de la Noguera, a Lleida, es conserva un dels tresors monumentals de la província. El Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes s'alça com a testimoni petri de més de vuit segles d’història catalana, un conjunt excepcional que combina valor històric, artístic i natural en un mateix enclavament.

Declarat Patrimonio Histórico i Artístic d’Interès Nacional, aquest complex monacal d’origen medieval sorprèn el visitant per la seua magnífica conservació i l’harmonia dels seus espais. Les seues parets, que han estat testimoni de 850 anys d’història, custodien un valuós llegat que connecta directament amb figures clau del passat català, principalment els Comtes d’Urgell.

De cova natural a epicentre cultural de l’edat mitjana

La fundació del monestir es remunta a l’1 de febrer de 1166, quan els canonges regulars premonstratenses van establir la seua primera seu en una cova natural a prop de Vilanova de la Sal. El monjo Joan d’Organyà, posteriorment venerat com Sant Cap, és considerat el fundador del primitiu enclavament.

Tanmateix, les dures condicions de vida van provocar el seu trasllat a la Vall de Fonts Amenes, on s’ubica actualment. Ermengol VII, Comte d’Urgell, i la seua esposa Dolça de Foix van brindar el seu suport des dels inicis, establint una relació estreta entre el llinatge comtal i la comunitat religiosa que marcaria la història del conjunt.

La ubicació estratègica del monestir dins del Comtat d’Urgell no va ser casual. Construït seguint els cànons monàstics medievals, amb edificis distribuïts al voltant del claustre sota l’autoritat de l’abat, aviat va assolir una importància que va transcendir el merament religiós.

Esplendor medieval i vincle amb els Comtes d’Urgell

Durant els segles XIII i XIV, Bellpuig de les Avellanes va viure el seu apogeu. L’abat del monestir va arribar a formar part de les Corts Catalanes, i la institució va desenvolupar un paper estratègic en l’estructura del Comtat d’Urgell. Els comtes no només van dotar al monestir de poders recolçats per la corona catalanoaragonesa, sinó que també van triar els seus murs com a lloc de descans etern.

El comte Ermengol X va impulsar la transformació més gran del conjunt amb la construcció del temple gòtic, on va ubicar el primer panteó dinàstic de Catalunya. Aquest espai funerari va acollir almenys quatre sepulcres gòtics que van acollir les restes de diversos comtes i vescomtes, peces d’incalculable valor artístic les rèpliques del qual poden admirar-se avui al monestir, mentre els originals es conserven al museu The Cloisters de Nova York.

El renaixement il·lustrat del segle XVIII

Després d’un període de declivi, el segle XVIII va portar un renaixement cultural al monestir, convertint-lo en un dels epicentres de la Il·lustració a Catalunya. La comunitat religiosa va créixer amb noves vocacions i molts dels seus membres van rebre formació universitària, la qual cosa va impulsar la investigació i el desenvolupament cultural.

La denominada Escola Històrica de les Avellanes va agrupar monjos considerats impulsors de la historiografia moderna catalana i altres ciències auxiliars com l’arxivística, paleografia, diplomàtica i arqueologia. Daniel Finestres, Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí van destacar com a membres d’aquesta escola, responsables de la primera història del monestir i creadors d’una biblioteca amb més de 5.000 volums.

Tresors arquitectònics que van sobreviure al pas del temps

Entre els elements arquitectònics més destacats del conjunt monacal es troba el seu claustre romànic, probablement construït durant el segle XIII. Aquest espai representa l’únic claustre complet d’una abadia premonstratense a Catalunya i l’únic claustre romànic íntegre a la comarca de la Noguera.

De caràcter auster però de gran bellesa, alguns dels seus capitells presenten representacions esculpides de gran valor. Després de diverses modificacions al llarg dels segles, va ser restaurat el 2016, permetent apreciar la seua esplendor original en harmonia amb els afegits posteriors.

L’església gòtica, per la seua part, representa la grandesa d’un estil que va trobar en aquest enclavament un digne representant. Les seues proporcions i la neteja de les seues línies evoquen una espiritualitat que transcendeix els segles i connecta amb el visitant contemporani.

De seminari marista a destinació turística de primer nivell

L’arribada dels Germans Maristes el 1910, després de perdre el seu seminari de Barcelona durant la Setmana Tràgica, va marcar una nova etapa per al monestir. Durant dècades, el complex va funcionar com a casa de formació, experimentant ampliacions i modernitzacions interrompudes per la Guerra Civil espanyola.

Després de la postguerra, el monestir va recuperar gradualment la seua esplendor, convertint-se en seminari internacional als anys 60. La dècada dels 70 va marcar la seua obertura a la comarca, amb activitats com la Pasqua Jove que van establir una nova relació entre vida religiosa i territori.

Actualment, rere el tancament del seminari marista el 1994, el Monestir de les Avellanes funciona com un centre obert que combina el respecte pel seu llegat històric amb serveis d’hotel i restaurant, permetent als visitants disfrutar de la tranquil·litat del seu entorn natural de boscos i vinyes.

Entorn natural privilegiat

L’enclavament del monestir, envoltat per l’espectacular paisatge del Montsec, ofereix múltiples possibilitats per als amants de la naturalesa. La Vall de Fonts Amenes, zona immediata al sud de l’edifici principal, constitueix una petita vall que s’estén des de Vilanova de la Sal fins el barranc d’Aguilar.

Els visitants poden recórrer senders que travessen boscos autòctons, ascendir al Turó de la Verge per a disfrutar de vistes panoràmiques o utilitzar les instal·lacions del Centre BTT. Aquesta combinació de patrimoni històric i natural converteix al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes en una destinació completa que satisfà tant els amants de l’art i la història com els qui busquen un contacte directe amb la naturalesa.