Camps de concentració de Franco a Lleida: treballs forçats, tortures i control de soldats republicans

Lleida es va confirmar com la província catalana que va acollir més nombre de camps de concentració durant la dictadura franquista, amb un total de sis recintes destinats al control, submissió i càstig de soldats i militants republicans. Aquests centres, que van funcionar des del final de la Guerra Civil fins mitjans dels anys 60, formaven part d’una xarxa de 296 camps distribuïts per tot Espanya, 14 d’ells ubicats a Catalunya, segons documenta l’exhaustiva investigació del periodista Carlos Hernández de Miguel publicada a Los campos de concentración de Franco (Ediciones B).

La capital lleidatana va comptar amb un dels centres de reclusió més grans, distribuït entre la Seu Vella, el Seminari Vell (actual Rectorat) i la conservera Ricardo Vilalta. Aquest complex, amb capacitat per a 5.000 presoners, va operar entre gener de 1939 i agost de 1940, moment en què es va reconvertir en la presó. La investigació també identifica importants camps a Cervera, primer en una cimentera –conegut com 'hotel ciment'– i posteriorment a la universitat, destinats principalment a estrangers que fugien de la Segona Guerra Mundial. Mollerussa, Tremp, La Seu d’Urgell i Bossòst van completar la xarxa d’instal·lacions repressives a la província, amb aquests dos últims especialitzats en la reclusió de republicans retornats de França i ciutadans francesos que s’escapaven del nazisme.

Segons va explicar Hernández al diari SEGRE, aquests camps complien un triple objectiu: l’extermini dels càrrecs més representatius de la República, la classificació i depuració dels presos, i la reeducació per a la seua inserció en el que denominaven la "nova Espanya". Els testimonis recollits descriuen condicions inhumanes on els presoners patien gana crònica, eren sotmesos a treballs forçats i patien maltractaments i humiliacions constants.

Testimonis i documentació històrica

El treball d’Hernández de Miguel estructura el seu contingut en dos parts diferenciades: una primera secció que recopila documents oficials sobre la creació i consolidació del sistema concentracionari franquista, i una segona on relata les tortures, malalties, fam i mort a través dels testimonis de centenars de supervivents. L’autor va aconseguir entrevistar diversos presoners que van estar reclosos en el camp de Cervera, concretament a la fàbrica de ciment, els qui denominaven irònicament al lloc com a "hotel ciment" a causa de les terribles condicions respiratòries que provocava la pols constant, causant de nombroses morts entre els interns.

Origen i funcionament del sistema repressiu

La investigació revela que el primer camp de concentració franquista es va establir tot just 24 hores després de l’inici del cop d’Estat contra la República, el 19 de juliol de 1936, a la ciutat de Zeluán, a l’antic protectorat espanyol del Marroc. Immediatament després, Franco va ordenar a la resta de generals revoltats l’obertura de camps similars per tot el territori controlat. Aquest sistema, inicialment improvisat i caracteritzat per l’arbitrarietat dels seus responsables, es va consolidar com un mecanisme d’extermini, càstig, submissió i "reeducació" dels vençuts.

Els oficials de l’Exèrcit republicà i els membres destacats de les organitzacions lleials al govern legítim van ser habitualment afusellats després de judicis "sumaríssims", mentre que la resta de presoners van ser utilitzats com a mà d’obra esclava. La investigació també documenta particularitats del sistema com l’absència de camps específics per a dones (encara que sí que hi havia presència femenina en els existents) i la creació de recintes destinats exclusivament a la reclusió d’homosexuals, mostrant l’amplitud i sistematització de la repressió franquista.