SEGRE

FINANCES

Els joves, més formats que mai però sense ingressos per emancipar-se

Economistes en culpen l’especulació amb l’habitatge i els salaris estancats

Els nous blocs de pisos de lloguer social del barri dels Mangraners ja gairebé estan llestos per entrar a viure. - PAU PASCUAL PRAT

Els nous blocs de pisos de lloguer social del barri dels Mangraners ja gairebé estan llestos per entrar a viure. - PAU PASCUAL PRAT

Laia Berenguer
LLEIDA

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

L’edat mitjana d’emancipació a Catalunya i Espanya ha augmentat dels 28 als 30 anys l’última dècada, un fet que reflecteix les persistents dificultats que afronten els joves per accedir a un habitatge i consolidar la seua independència econòmica. 

Així ho constata Josep Maria Raya, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i director de la càtedra d’empresa Habitatge i Futur, que apunta que “al nostre país mai hem tingut un bon indicador d’emancipació, en comparació amb la mitjana europea –actualment, de 26 anys–, però és veritat que avui dia costa molt més accedir tant al lloguer com a la propietat que abans”. 

Segons Raya, gran part del problema l’expliquen la combinació d’un mercat laboral estancat i un mercat d’habitatge tensionat. “Per bé que ens trobem en el millor moment quant a taxa d’atur, els sous mitjans no augmenten”, assenyala.

A Lleida ciutat, els lloguers s’acosten actualment als 800 € mensuals. La capital apareix, juntament amb vint localitats lleidatanes més, a la llista de municipis amb el mercat immobiliari tensionat, en els quals s’apliquen límits al preu del lloguer.

Per la seua part, l’economista lleidatà Pere Enciso considera que el problema de l’habitatge “s’ha anat agreujant des dels anys 90, quan es va començar a vendre com un bé d’inversió i no com una necessitat bàsica”. Recorda que, en aquell temps, “els salaris creixien amb la inflació i les hipoteques eren assumibles”, mentre que ara el mercat està dominat per l’especulació, argumenta.

“Apareixen els fons d’inversió que compren habitatges en massa i es construeix per invertir, no perquè un jove pugui crear un projecte de vida”, subratlla en aquest sentit.

S’hi suma que “el mercat és terriblement escàs; per satisfer la demanda es necessitarien més el doble dels habitatges que es construeixen cada any”, afirma Raya.

A més, apunta que Espanya dedica només una tercera part del pressupost europeu mitjà a polítiques d’habitatge i el catedràtic lamenta que “la política parla molt de mesures de cara a la galeria, però cal pressupost públic de veritat”.

Què podria canviar aquesta dinàmica? Segons Enciso, “si als grans tenidors d’habitatge se’ls apliquessin impostos elevats, deixaria de ser atractiu especular. No es tracta de perseguir el petit propietari que lloga un pis, sinó els qui han distorsionat el mercat”. L’economista recorda, d’altra banda, que “les despeses d’habitatge no haurien de superar el 33% dels ingressos de la llar perquè el ciutadà tingui capacitat d’estalvi i perquè, altrament, es podria arribar a situacions de pobresa”. No obstant, un 32,7% dels anuncis online de lloguer a la demarcació de Lleida aquesta setmana superava els 1.200 € al mes, més que el salari mínim interprofessional.

El mercat laboral és "deficient"

Tant Raya com Enciso coincideixen que la precarietat laboral està estretament lligada a la impossibilitat d’emancipar-se. De nou, el mercat espanyol és “bastant pitjor que la mitjana europea, sobretot quant a salaris”, afirma Raya.

Enciso, per la seua part, adverteix de la proliferació de llocs de treball parcials i mal pagats. “Algú que treballa mitja jornada i cobra 1.000 euros (sent generosos) no pot independitzar-se. Es diu que als joves els agrada compartir pis, però això només es dona quan s’estudia. És una justificació inventada per acontentar”, assegura.

Ambdós experts coincideixen que revertir la situació comportarà temps. Raya adverteix que “quan les coses es fan malament durant quaranta anys, no poden canviar de la nit al dia”. Amb les polítiques adequades, diu, “en deu o quinze anys podria millorar la capacitat d’accés a l’habitatge”. 

No hi ha solucions universals, segons Enciso. “El col·lectiu jove no és homogeni. Cada persona té un entorn familiar, uns ingressos i unes aspiracions diferents. L’obligació de la societat és facilitar al màxim la viabilitat de cada projecte vital”, declara. Sense la possibilitat d’accedir a un salari digne ni a un habitatge assequible, l’emancipació continuarà sent un objectiu postergat per a gran part de la joventut.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking