SEGRE

L’altra catedral de Solsona: La sala de concerts que va ser l'escenari d'artistes com Ramones i Iggy Pop

Agustí Rafart va situar la ciutat com a punt clau del panorama musical

Iggy Pop (esquerra) i Joey Ramone (dreta) en les seues actuacions a la sala Xelsa de Solsona als 90. - RAFA ARIÑO/MAGDALENA ALTISENT

Iggy Pop (esquerra) i Joey Ramone (dreta) en les seues actuacions a la sala Xelsa de Solsona als 90. - RAFA ARIÑO/MAGDALENA ALTISENT

Lleida

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

“Teníem ganes de fer concerts, ens vam posar en contacte amb Gay & Company i vam anar contractant grups”, recorda Agustí Rafart, l’impulsor de la sala Xelsa de Solsona, que als anys 90 va emergir com a imprevist focus d’interès musical amb una programació impensable, fins que van decidir pensar-la, per al lloc.

Hi van passar dos pioners del punk: Ramones, el 6 de març del 93, i Iggy Pop, ja sense The Stooges i en ple gir cap a sons de més espectre digestiu, el 29 d’abril del 94.

“Ni hola ni gaites. Uan-tu-zre-go... canya. Els primers compassos del Let’s go (Blitzkrieg Bop) aixequen una memorable batussa al centre del camp. Veig peus, gent de cap per avall fent el pi, cossos que surten catapultats fins a rebotar en un altre cos. L’ambient és en Tecnicolor”, narrava a SEGRE Luis Besa sobre l’actuació dels primers. “La connexió amb la generació del Grunje, la mateixa que ahir, en un nombre de 2.000 persones va convertir en un caneló la sala Xelsa, el temple del punk a Ponent”, destacava del concert del segon.

“Estàvem molt animats i vam ser una mica atrevits per a l’època, sí”, rememora Rafart. També en el pla econòmic: per amarrar Ramones o Iggy Pop “calia posar per avançat durant sis mesos quatre milions i mig de pessetes (27.000 €), que eren molts diners en aquella època”,

“Ho fèiem tot amb la família, va ser una cosa particular, i vam portar les millors bandes d’aquells temps”, anota. L’hemeroteca avala el judici: Jethro Tull havia tocat el 10 de febrer del 1992, Marillion ho faria el 23 d’abril del 1994 i Eric Burdon arribaria el 30 de setembre d’aquell mateix any. I faltaven altres com Motorhead (2 de maig del 1998) o Living Colors. “Del 92 al 98 van venir també tots els espanyols, com Los Suaves o Barricada, aquests últims en dos ocasions”, recorda.

Les guitarres es van apagar mentre emergia el bakalao. “Vam perdre el contacte amb Gay i ja no vam fer més concerts així”, recorda Rafart. També va canviar la llei, que va reduir fins a 900 persones un aforament que era de més del triple en les grans nits de la catedral lleidatana del punk.

tracking