Elsa Punset, escriptora i divulgadora: "Confonem acompanyar amb aixecar l’ànim"

Davant d’una malaltia com el càncer, moltes persones no saben què dir ni com acompanyar. Per què ens incomoda tant el dolor aliè?

Perquè el dolor aliè ens recorda la nostra pròpia vulnerabilitat. Moltes vegades, per por d’equivocar-nos, ens allunyem o recorrem a frases fetes. Però, com deia Albert Jovell, no sempre podem curar, però sempre podem acompanyar. De vegades n’hi ha prou amb ser present i dir: “Soc aquí amb tu.”

Moltes vegades intentem animar ràpidament les persones que pateixen. Ens falta aprendre a escoltar sense voler arreglar-ho tot?

Sovint confonem acompanyar amb aixecar l’ànim. Tanmateix, hi ha moments en què una persona necessita que escoltin la seua por o la seua tristesa sense intentar corregir-los. Escoltar de veritat implica tolerar la incomoditat i acceptar que no sempre podem solucionar el que ocorre.

Al seu llibre ‘Alas para volar’ parla del canvi i de la reconstrucció personal. És possible trobar fortalesa en moments de gran fragilitat?

Sí, encara que la fortalesa no sempre és una cosa visible o heroica. De vegades consisteix simplement a demanar ajuda, deixar-se cuidar o passar un dia difícil. La fragilitat també pot convertir-se en una oportunitat per reconstruir-nos d’una forma més autèntica.

Vostè defensa que no podem evitar el dolor, però sí transformar la manera de travessar-lo. Com s’aconsegueix això?

Anomenant el que sentim i buscant suport en altres persones, professionals o comunitats. També aprenent a trobar petits espais de benestar fins i tot en moments difícils. No es tracta de negar el dolor, sinó de donar-nos suport en els vincles, la naturalesa, l’art o els petits hàbits que ens ajuden a seguir cap endavant.

Pensa que socialment continuem tenint por de parlar de la mort, la malaltia o la vulnerabilitat?

Sí, perquè vivim en una cultura que valora la productivitat, la joventut i el control. Però parlar de vulnerabilitat no ens debilita, sinó que ens humanitza. Quan evitem aquests temes, deixem més soles les persones que els estan travessant. Necessitem converses més honestes i compassives.

Molta gent viu mentalment esgotada. Hem normalitzat massa l’ansietat i la sobrecàrrega emocional?

Hem normalitzat viure accelerats i permanentment disponibles. L’ansietat i la sobrecàrrega són un senyal que alguna cosa no funciona del tot bé en la nostra manera de viure. No tot es resol de manera individual; també ens hem de replantejar com treballem, com ens relacionem i què entenem per una vida saludable.

Quan la gent surti avui d’aquesta trobada a Lleida (vegeu el desglossament), què li agradaria que s’emportessin?

M’agradaria que s’emportessin esperança, però una esperança activa. Vivim temps extraordinaris, amb grans avenços i també amb enormes desafiaments. Vull compartir eines pràctiques per cuidar-nos, enfortir els nostres vincles i afrontar aquest moment històric d’una forma més conscient, forta i compassiva.