La resistència de Lleida va aïllar la resta dels colpistes: caos i desconcert entre els comandaments militars

Mentre Lleida vivia les hores decisives del cop, la resposta a la resta de la província va ser desigual. En alguns municipis hi va haver simpaties cap a la sublevació, però només en comptats casos van arribar a traduir-se en accions concretes.

Un dels escenaris més sensibles va ser la Seu. El matí del 19 de juliol, el tinent coronel Joaquín Blanco Valdés va reunir els oficials del batalló, la Guàrdia Civil, carrabiners i l’alcalde Bonaventura Rebés. Després de parlar telefònicament amb el general Goded, va declarar l’estat de guerra seguint les seues instruccions. Tanmateix, l’aplicació de les mesures previstes pels revoltats va ser limitada. 

No es va detenir dirigents del Front Popular, no es van ocupar els principals serveis públics ni es van restringir les comunicacions. Tampoc no es va aquarterar la tropa, que va poder sortir al carrer i conèixer les notícies que arribaven des de Barcelona. La passivitat de Blanco Valdés va generar malestar entre els oficials més compromesos, mentre les informacions sobre el fracàs de la insurrecció acabaven deixant aïllats els revoltats. Alguns oficials i simpatitzants van optar per travessar la frontera andorrana.

A Balaguer també hi va haver intents d’estendre la sublevació des de Lleida. Segons va declarar anys després el notari José María Porcioles Colomer, dirigent local de la Lliga Catalana, José Sánchez Zamora, tinent de la Guàrdia Civil a Lleida, li va demanar el 19 de juliol que assumís la direcció del moviment a la ciutat. Porcioles va rebutjar la proposta i el jutge d’instrucció José Gausa es va oposar a l’entrada de forces procedents de Lleida. La combinació d’aquestes negatives i el ràpid fracàs del cop a la capital va acabar desactivant qualsevol intent d’adhesió de Balaguer a la rebel·lió.

A Mollerussa i bona part del Pla, un informe franquista del 1941 reconeixia que en aquest municipi, Golmés, Miralcamp, el Palau d’Anglesola, Sidamon i Fondarella “no hi va haver cap activitat a favor del Movimiento Nacional”.

A Tàrrega i altres localitats de l’Urgell, la documentació tampoc recull intents significatius d’adhesió al cop. A Cervera, diversos testimonis apunten a l’existència de simpaties entre sectors conservadors i part de les forces d’ordre públic. També es van documentar contactes entre dirigents de dretes i persones favorables a l’alçament. Tanmateix, la rapidesa amb què van evolucionar els esdeveniments i l’enfonsament de la rebel·lió van impedir que aquells suports cristal·litzessin en una sublevació efectiva.

Altres municipis van protagonitzar episodis de resistència armada. A Llardecans, grups de tradicionalistes i membres d’Acció Ciutadana van arribar a aconseguir temporalment el control de la població el 20 de juliol. La situació va durar a penes unes hores i l’endemà les forces republicanes van recuperar el control.

Un altre cas significatiu va ser el de Torregrossa, on el 21 de juliol van ser detinguts diversos veïns concentrats i en possessió d’armes. Aquestes fonts documentals mostren que aquells homes coneixien els preparatius de la conspiració i estaven preparats per intervenir si el cop prosperava a la província. Els testimonis preservats mostren una realitat desigual i complexa. Encara que van existir grups disposats a secundar el cop en diferents punts de la província, la ràpida derrota dels rebels a Barcelona i la recuperació republicana de Lleida van resultar decisives.