"El Sol està enfadat o boig d’amor?" Així van interpretar els eclipsis en el passat

Els éssers humans tenim poques certeses: naixem, morim; el Sol surt al matí i es pon a la nit. La foscor que genera un eclipsi solar a ple dia "toca d’una manera molt profunda una d’aquestes certeses", i ha provocat tota classe d’emocions al llarg de la història. Fins que la ciència va descriure el moviment dels cossos celestes, va fer prediccions fiables dels eclipsis i aquest coneixement científic va calar en la població, les civilitzacions van idear innombrables mites i llegendes "per trobar respostes a un fenomen que toca de ple una de les grans certeses humanes", explica Eva Villaver, subdirectora de l’Institut d’Astrofísica de les Canàries, en una entrevista amb EFE.

"Cap succés és ja inesperat, ni increïble, ni meravellós; quan Zeus, Pare dels Olímpics, d’un migdia va fer nit, ocultant la llum del Sol brillant. Des d’aleshores qualsevol cosa resulta creïble i esperable als humans", escrivia al segle VII abans de Crist el poeta grec Arquíloc de Paros, en uns versos conservats en papir a la Universitat d’Oxford.

Abandonats pels astres

El terme eclipsi ve del grec ('ékleipsis') i significa 'abandó', perquè així se sentien els nostres avantpassats: abandonats pel Sol i la Lluna (i aterrits per això).

En els propis Evangelis es recorre a un eclipsi solar per descriure l’apocalipsi: "El Sol es va posar negre com una casaca de cabell, la Lluna es va tenyir de sang".

Una de les explicacions mitològiques més comunes en diferents cultures és la que un animal famolenc i maligne es tracta de menjar el Sol. Per foragitar-lo alguns grups feien tota classe de sorolls o li llançaven fletxes o sorra.

L’espècie devoradora triada per cada cultura diu molt de la biodiversitat local: un jaguar per als asteques, un llop per als nòrdics, una granota gegant per als vietnamites, un puma per als andins, un esquirol negre per a alguns nadius d’Amèrica del Nord i un temible drac a la Xina.

Villaver relata una de les llegendes que li han semblat més cridaneres en la seua investigació per al llibre sobre els eclipsis del qual és coautora: la del dimoni Rahu Ketu a l’Índia (Phra Rahu, a Tailàndia), que agitava l’oceà a la recerca de l’elixir de la immortalitat.

La Lluna i el Sol se’n van adonar i el van delatar davant del déu Vishnu, que el va castigar tallant-li el cap abans que l’elixir acabés de passar pel seu coll.

El cos de Rahu Ketu es va dividir en dos just per on es va interrompre la presa de l’elixir. Des d’aleshores, el cap immortal Rahu persegueix els seus delators (el Sol i la Lluna) per engolir-los, però quan ho aconsegueix (i es produeix un eclipsi) dura poc: els dos astres acaben escapant pel seu coll decapitat.

La por dels eclipsis ha provocat també moltes ofrenes violentes. A Mèxic sacrificaven persones malaltes i de discapacitats, i alguns nadius d’Amèrica del Nord apallissaven els gossos o feien cridar els nens.

Trobades apassionats

Però no tot ha estat violència. Moltes societats han atribuït els eclipsis a trobades i desacords en la història d’amor que mantenen el Sol i la Lluna, sent aquest generalment femení i la Lluna masculina.

"La majoria de cultures han interpretat els eclipsis com un procés violent o d’amor. Això últim té tot el sentit, des de la història dels temps les persones -quan es fa fosc- s’han dedicat a enamorar i segurament aquestes llegendes han estat les més comunes encara que hagi quedat menys registre d’elles", relata Villaver.

En la mitologia de Tahití, el Sol i la Lluna són dos amants que s’uneixen quan es produeix un eclipsi. L’eufòria d’aquesta trobada amorós provoca que es perdin i hagin de crear les estrelles per il·luminar el seu retorn.

El poble batammariba, al nord de Togo i Benín, "pensa que els eclipsis indiquen que el Sol i la Lluna estan lluitant, i quan succeeixen s’asseuen en comunitat per resoldre els seus conflictes i tractar de predicar amb l’exemple de cara als astres", compte Villaver.

Senyals divins

Una altra de les creences habituals en les societats antigues consistia a associar els eclipsis a missatges dels déus: "Entendre’ls era vital perquè significava saber què volia dir déu", explica a EFE Alejandro Sánchez, investigador de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia.

Els aimara, a Sud-amèrica, pensaven que els eclipsis de Sol es produïen quan el Sol estava malalt, per la qual cosa encenien fogueres en els pendents dels turons per escalfar la Terra mentre durava la "baixa laboral" de l’astre.

Els inques, els antics grecs o les cultures antigues de Transsilvània relacionaven els eclipsis de sol amb l’enuig dels déus per una cosa que haurien fet malament.

En les cròniques cristianes, l’eclipsi solar que es va produir a Espanya l’any 939 va ser "un presagi èpic que s’anava a guanyar la batalla de Simancas", la victòria del qual va suposar una fita en la Reconquesta.

La paradoxa, apunta Sánchez, és que es tracta d’un exemple que ja llavors es propagaven "les notícies falses, perquè aquell eclipsi solar no es va produir durant la batalla sinó 20 dies abans, com sí que relaten de forma més precisa les cròniques musulmanes, ja que aquest fenomen no tenia cap significat transcendent per a aquesta última cultura".

"Malgrat que avui entenem molt bé el que passa durant un eclipsi i comptem amb una gran capacitat de previsió i precisió del que succeirà a cada minut, l’emoció no està deslligada de la ciència", reivindica Villaver, que està segura que, el 12 d’agost, els qui vegin l’eclipsi acompanyats apreciaran l’estupefacció dels qui l’envoltin.

"Hem substituït una emoció com la por per una altra que és la fascinació", conclou.