Infidelitat financera: el 27% de les parelles oculta informació sobre la seua economia

La infidelitat financera afecta el 27% de les parelles, segons un estudi del Journal of Financial Therapy realitzat el 2018 amb 414 participants. Aquest fenomen inclou ocultar comptes bancaris, mentir sobre els ingressos, realitzar despeses no acordades o amagar deutes a la parella. La investigació va revelar que el 53% havia tingut conductes relacionades amb aquest tipus de traïció econòmica, i que els qui ocultaven informació financera mostraven més insatisfacció en les seues relacions sentimentals i en la seua vida en general.

El concepte, encara que ha guanyat popularitat recentment, no és nou. Ocultar patrimoni o ingressos variables del salari són pràctiques habituals, explica Elisabet Ruiz-Dotras, professora d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i experta en benestar financer. Entre els casos freqüents destaca el de persones estrangeres amb immobles llogats en un altre país que no informen a les seues parelles, o els qui amaguen les seues pagues extres per no compartir-les. També inclou persones amb comportaments impulsius o addiccions que acumulen crèdits i deutes sense coneixement de la seua parella.

Para Alejandro García Alamán, psicòleg i professor de la UOC especialitzat en teràpia de parella, els motius estan més relacionats amb aspectes emocionals que econòmics: necessitat d’autonomia, desconfiança, por del conflicte, inseguretat o dinàmiques de control. Els models familiars apresos sobre la gestió dels diners també influeixen, especialment idees com que no s’ha de parlar del tema o que cada un ha de conservar el seu, condicionades per l’estatus econòmic familiar.

Els diners com a eina de violència psicològica

Històricament, els diners han estat instrument de control patriarcal, una situació que persisteix. García Alamán assenyala que el control econòmic constitueix una forma de violència psicològica i relacional. Limitar l’accés a recursos, supervisar cada despesa, impedir treballar o generar dependència són formes de dominació que redueixen la capacitat de decisió d’un dels membres i dificulten abandonar la relació.

La infidelitat financera és més freqüent quan existeix una desigualtat salarial elevada entre els membres de la parella. És comú que la dona renunciï a la seua carrera professional després del naixement dels fills per dedicar-se a la cura i les tasques domèstiques. Ruiz-Dotras, també investigadora del grup DigiBiz, explica que això afecta greument l’estatus econòmic femení: cotitzen menys a la Seguretat Social, estalvien diners a la família en no necessitar contractar cuidadors externs, però tenen ingressos inferiors i treballen gratuïtament sense capacitat d’estalvi.

En aquestes situacions, l’home genera patrimoni mentre la dona renuncia al seu per al treball domèstic no remunerat. Segons l’experta, això facilita que es produeixi infidelitat financera i el marit amagui part dels seus ingressos reals. Aquesta desigualtat resulta especialment perjudicial en cas de separació, sobretot a Catalunya, on la llei estableix la separació de béns.

Confiança, poder i reconeixement en la parella

García Alamán considera que els diners són una dimensió més de la relació sentimental i un dels pilars del compromís. Les discussions sobre economia parlen realment de confiança, poder, llibertat i reconeixement. Quan la gestió econòmica genera insatisfacció profunda i sostinguda en un dels membres, pot desequilibrar la relació.

Des de la perspectiva psicològica, la necessitat de control financer amaga inseguretats que poden provenir d’experiències externes —com haver crescut en entorns precaris, sofert fallides, enganys o pèrdues econòmiques— o d’elements estructurals de la personalitat, com trets obsessius o elevada necessitat de certesa. Aquests factors poden impactar negativament i arribar a ofegar l’altre membre.

De fet, una infidelitat financera pot ser tan devastadora com una de sexual, perquè constitueix una traïció i pot comprometre la supervivència material del projecte vital compartit, adverteix el psicòleg.

Transparència i comunicació des de l’inici

Ruiz-Dotras considera essencial parlar amb transparència des de l’inici de la relació sobre els ingressos de cadascú, les projeccions i preferències financeres, i com es posicionarà cada membre en cas de tenir fills. La clau resideix en la transparència i la comunicació. De la mateixa forma que es valoren el caràcter i els valors de l’altre a l’inici, també s’ha d’analitzar la seua personalitat financera. Si una persona actua impulsivament, gasta sense pensar i viu al dia, mentre l’altra és el contrari, potser no és la parella adequada, assenyala l’experta.

Para García Alamán, una relació financera sana ha d’equilibrar dos dimensions: la individual i la compartida. No són excloents, ja que responen a necessitats diferents però igualment legítimes d’autonomia, seguretat i compromís. El grau de concreció dependrà de cada parella, però idealment hauria de ser fruit d’un pacte explícit i satisfactori per a ambdós.

Encara que no és necessari justificar totes les despeses menors, tota despesa rellevant hauria de ser pública i comunicada. Per evitar la infidelitat financera resulta necessari establir acords clars, explícits i acceptats per ambdós membres, prioritzar la comunicació i respectar l’autonomia de cadascú.