OnlyFans: en profunditat i des de Lleida

Tot acostuma a començar en l’scroll infinit d’Instagram. Entre vídeos quotidians i publicacions variades, sorgeix de sobte un perfil suggeridor: una noia que insinua erotisme, escot prominent i una proximitat calculada sense arribar a traspassar la línia que provocaria la censura de la xarxa social. La curiositat es dispara i l’usuari acaba en una llista d’enllaços amb referències a una tal “pàgina blava”.

És OnlyFans, un territori que barreja divertiment adult amb una nova realitat econòmica i un debat intens sobre la pornografia.

Aquest diumenge, la revista Vint-i-dos, que trobareu encartada amb SEGRE, publica un reportatge a fons que radiografia aquest fenomen global, amb testimonis de Lleida. OnlyFans, que va nàixer com una plataforma oberta a qualsevol disciplina creativa, va fer un gir radical el 2018 cap a la pornografia i l’eròtica explícita. Avui té 400 milions d’usuaris i un volum de negoci estratosfèric que s’acosta als 7.200 milions de dòlars. Les seues creadores de contingut són, bàsicament, dones.

Sobre OnlyFans hi sol haver un discurs que inunda les xarxes socials, en què es prometen diners ràpids i fàcils des de la comoditat de la llar, encara que la realitat és diferent. Les dades demostren que OnlyFans es divideix en tres grans estrats: la cúspide, formada per tot just l’1% de les creadores, actrius i models professionals, i que genera ingressos massius; un estrat mitjà que ronda el 20% de les usuàries i que aconsegueix uns rendiments d’entre 300 i 1.000 euros mensuals; i, finalment, una àmplia base del 80% restant que forma una majoria invisible i silenciosa, ingressant quantitats inferiors als 100 euros al mes i amb una altíssima taxa d’abandó. 

Darrere d’aquest engranatge operen estructures professionalitzades com les agències de gestió. Es tracta d’equips d’operadors distribuïts per tot el món que monitoren les safates d’entrada de les models amb una missió: fer-se passar per la creadora mitjançant tècniques de manipulació emocional i venda agressiva per esprémer al màxim el consumidor, aconseguint que aquest pagui de manera continuada per missatges privats, continguts personalitzats (Pay-Per-View) i propines. Com assenyala un dels mànagers entrevistats en el reportatge, l’objectiu és optimitzar el rendiment del perfil comercial com si d’una cadena de muntatge digital es tractés.

Per comprendre l’impacte emocional, psicològic i social d’aquesta indústria, el reportatge inclou una entrevista amb una jove de Lleida que va mantenir un perfil actiu durant tot un any. La protagonista relata sense embuts com va començar el procés, arrossegada per una barreja de necessitat econòmica, validació dels likes i atenció a Instagram. Explica com la inèrcia de la plataforma empeny les noies a escalar progressivament els seus límits davant d’ofertes summament llamineres –com rebre 450 euros per una fotografia– i com extremava les precaucions per protegir la seua identitat.

Tanmateix, explica la cara més amarga: el cost personal i la crisi de consciència: “De sobte apareix un remordiment de consciència molt forta; entre una prostituta i jo no hi havia diferència”, confessa. Avui valora la seua dignitat i adverteix altres joves sobre els perills de caure en falses promeses de llibertat que acaben deixant una petjada digital i emocional.

Hi ha empoderament, sobirania i llibertat econòmica? El reportatge parla dels diferents debats que envolten OnlyFans, en un escenari en el qual la irrupció de la intel·ligència artificial podria canviar-ho tot. OnlyFans, una forma legítima d’entreteniment o un nou engranatge d’explotació digital?