Quan la fam pressiona: l’escassetat d’aliments, els preus disparats i les dificultats per proveir la població també van marcar la Guerra Civil
Sobreviure al dia a dia va conviure amb l’auge de l’estraperlo. redactors de diari segre

Vista de la cantonada entre el carrer Major i la plaça Sant Francesc, amb una barricada de sacs, el 1938, quan el front estava al riu Segre. - FONS RAMON RIUS. ARXIU FOTOGRÀFIC DE L’INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA
Per als pobres no hi havia pa blanc. És un record que ha quedat entre els que van ser nens durant la Guerra Civil. La recerca d’aliments es va convertir en una prioritat en plena contesa, la qual cosa va propiciar l’estraperlo i el mercat negre. La fam va venir per quedar-se.
A Teresina Llubes, d’Alcoletge, la seua mare li deia de petita que “el florit fa tornar bonic” perquè es mengés el pa ressec. L’escassetat d’aliments, els preus disparats i les dificultats per proveir la població, sobretot davant de l’arribada massiva a Lleida de refugiats que fugien de l’avenç franquista, es van convertir en una preocupació diària. La gana va afavorir el mercat negre i el contraban amb Andorra i França, mentre moltes famílies se les havien d’enginyar per poder sobreviure. Només el desembre del 1936, van arribar a Lleida ciutat més de 1.700 refugiats, la majoria nens, ancians i dones, igual que la població que s’havia quedat a la rereguarda. Segons assenyala Mercè Barallat al seu llibre La repressió a la postguerra civil a Lleida (1938-1945), malgrat que hi havia més recursos per alimentar-se a Lleida i els pobles al ser zones rurals, els aliments van començar a escassejar als mercats a partir del 1937. La situació es va agreujar amb l’entrada dels nacionals a Lleida. “No hi havia menjar, els camps que no havien estat destrossats per la guerra, estaven sembrats, però calia esperar per recollir el cereal. Faltava mà d’obra”, indica Barallat. En la primera etapa, la població s’alimentava bàsicament per sistemes de beneficència i anant per torres per buscar menjar a canvi d’altres productes com roba, sabates o joies. També es van produir saquejos a les cases, com recordaven els que van tornar després de l’entrada de les tropes revoltades.
“Ens en vam anar ser sense res, però quan vam tornar encara érem més pobres”, explicava Llubes, el municipi de la qual, Alcoletge, va quedar a primera línia del front i van ser tots evacuats. A la falta de productes, apunta Joan Sagués a Lleida en la guerra civil espanyola (1936-1939), se sumava la mala qualitat d’alguns aliments bàsics, com el pa, pel qual es formaven llargues cues per poder obtenir una quantitat irrisòria. El llibre recull un dels aldarulls apareguts en la premsa el 31 de juliol del 1937 davant de les botigues de pa dels carrers Major i Clavell de la capital lleidatana. Les venedores no van obrir els seus establiments, per la qual cosa els clients, després d’esperar algunes hores, van anar a reclamar a l’ajuntament i després van intentar comprar en altres botigues. Les venedores van ser considerades com sabotejadores de la lluita contra el feixisme, sent suspeses de feina i sou.

Ciutadans fent cua per aconseguir pa al carrer Major de Lleida. - FONS PORTA. ARXIU FOTOGRÀFIC DE L’INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA
La situació alimentària es va anar agreujant amb l’avenç de la contesa i l’arribada de refugiats. El que contrastava, recorda Sagués, amb la situació dels familiars d’alguns lleidatans que residien a l’estranger. Al seu llibre recupera una carta a una família de Linyola des de Buenos Aires, l’abril del 1938. “Em donen tant menjar que he de rebutjar aliments i en canvi, allà hi haurà tanta gent que estarà passant necessitat que s’atiparia tot el que pogués tot i el risc d’una indigestió. Així són les coses”, resava la missiva. La situació era especialment desesperada a les presons, que amb l’entrada dels revoltats a la ciutat es van començar a omplir. “L’alimentació a la presó era no només escassa, sinó de pèssima qualitat, ja que l’escassetat d’aliments era greu i el preu real dels productes molt elevat”, constata Barallat. De fet, la despesa en menjar per pres no arribava a una pesseta amb 15 cèntims. “150 grams de pa de molt mala qualitat per a tot el dia, un líquid d’un color semblant al cafè i al migdia, un líquid on flotaven algunes llenties o mongetes. Res més”, explicaven a les seues cartes. També Sagués assenyala que “la gran quantitat de població empresonada en aquells moments, a més de les òbvies penalitats per als afectats, suposava un greu perjudici per a les danyades activitats econòmiques”. Situació que no es donava només a Lleida ciutat, sinó també a petites localitats de la demarcació.
Per la seua part, les mateixes autoritats locals que exercien la repressió controlaven, dirigien i es beneficiaven de l’estraperlo, abundant a les comarques lleidatanes, que proveïen la famolenca Barcelona. Els estudis dels historiadors mostren que un quilo de pa d’estraperlo equivalia, o era superior, al preu del jornal d’un dia. Després de l’ocupació, el nou règim va imposar un ferri control de l’economia, regulant la distribució del blat i altres productes bàsics mitjançant quotes forçoses. “Els republicans havien d’entregar quantitats desproporcionades dels productes que recollien, en alguns casos havien de comprar-los d’estraperlo per poder entregar-los”, constata Barallat. Els lleidatans que encara eren nens en aquells moments rememoren ara que són ancians les penalitats que van haver d’afrontar. “La meua mare ens alimentava com podia, amb farinetes de carabassa, llenties i pa moreno, perquè per als pobres no hi havia pa blanc”, explicava un d’ells en un record compartit per la majoria. Segons l’historiador granadí Miguel Ángel del Arco Blanco, “amb el racionament, la gent es desactiva políticament perquè està preocupada per intentar menjar i, en aquesta situació tan crítica, donar aliment és una manera de domesticar la població, fins i tot de transformar-la”.