El Solitari de Windows: la pau mental de les cartes que en realitat era un pla ocult de Microsoft

Tens una estoneta? Si tens una estoneta i ets davant d’un ordinador Windows (els bons), segur que et podria passar pel cap fer una becaina emocional, un snack temporal, un moment de calma, amb una partideta. El que per a una generació jove actual significaria carregar el Call Of Duty (o com es digui), per a una altra generació significa fer una partideta al Solitari. Si, amics de lo vintage, avui parlo del Solitari. I és que si vas tenir un ordinador entre el 1990 i l’actualitat (malgrat el canvi de nom), segur que vas perdre —invertir— hores davant d’un mantell verd digital.

El Solitari de Windows, el joc que ha salvat més tardes de pluja i més matins d’oficina avorrida que qualsevol altra aplicació de la història. Darrere d’aquelles cartes amb revers de palmeres o d’un castell tenebrós (si érem molt agosarats), hi havia un pla mestre de Microsoft. El Solitari no es va incloure a partir del Windows 3.0 perquè ens divertíssim, sinó per ensenyar-nos a fer servir el ratolí. En aquella època, la gent venia d’escriure ordres en una pantalla negra amb el sistema operatiu MS-DOS. Microsoft necessitava que aprenguéssim a fer “arrossegar i anar” (actual drag and drop) sense por. I si, ho vam aprendre. Ens vam fer experts en precisió quirúrgica movent un 7 vermell sobre un 8 negre. I a tota velocitat perquè hi havia un cronòmetre que ens puntuava.

Tot i que cal ser sincers. Jugavem per completar la partida i per gaudir d’un dels efectes més increïbles que mai el cinema ha pogut ja no superar, sino igualar: parlo de la cascada de cartes. Un rebot frenètic que omplia la pantalla de rastres de colors, el més semblant a guanyar una medalla olímpica des de la cadira d’aquells escriptoris amb safata per al teclat i pantalla quadrada i profunda. Si el vostre ordinador no era lo suficientment Pentium, la cascada anava a batzegades, però la satisfacció era si fa no fa la mateixa.

El Solitari de Windows comptava també amb diverses formes de jugar. Si mai ho vau explorar, hi havia diversos nivells de dificultat. Potser el més tradicional era el que ens permetia treure una o tres cartes cada cop que giravem carta. O els nivells de puntuació, que anaven del format estàndard al sistema Las Vegas, que restava cada cop que començavem de nou o ens permetia un màxim de rondes.

Però no tot són flors i violes. Com que el Solitari anava com una seda, Windows hi va veure una possible forma d’obtenció d’ingressos, en ple auge del sector dels videojocs online. Va ser llavors quan van decidir que, amb la sortida de Windows 8, el Solitari passés a formar part de la Microsoft Solitaire Collection, un espai de jocs de cartes clàssics. Va canviar inclús de nom, per dir-se Klondike. En tot cas, l’experiència és la mateixa, potser amb algun anunci entremig de tant en tant. I la cascada de cartes indestructible en finalitzar el joc.

Avui, tocant el 2026, tenim jocs amb gràfics 8K que cada cop semblen més produccions cinematogràfiques, trets i moviments de vertigen. Però pocs ens poden donar la pau mental que ens dona el fet d’ordenar una baralla de cartes.