SEGRE
Imatge Alex Surroca

Imatge Alex Surroca

Creat:

Actualitzat:

Sempre m’ha semblat curiós que els eclipsis siguin un dels pocs moments en què deixem de mirar pantalles per mirar el cel. I això passa precisament ara, que probablement és el moment de la història en què menys necessitem fer-ho. Sabem quan passarà. Sabem per què passa. Podem calcular-ne el recorregut al mil·límetre, simular-lo en tres dimensions i rebre una notificació vibrant al mòbil un minut abans que comenci. Tenim la certesa domesticada a la butxaca. I, tot i així, quan arriba, sortim. Mirem. Esperem.

Fa segles que els humans fem una cosa molt semblant: intentar entendre què vindrà després. Col·leccionem dades per blindar-nos contra el demà. Durant molt temps ho fèiem mirant amunt. El cel era una mena de calendari, rellotge i full de ruta al mateix temps; un llenç enorme on buscàvem patrons, senyals i explicacions a les nostres pors.

Després van arribar els mapes per fixar la terra. Després els números per mesurar el temps. Després els ordinadors per processar-ho tot. I avui mirem pantalles.

La meva trajectòria personal m’ha portat a treballar envoltat de tecnologia. Durant molt temps, una part important de la meva feina ha consistit a ajudar empreses a entendre millor què passa dins del seu negoci. Primer van arribar els sistemes de gestió. Després els indicadors, els dashboards i, ara, la intel·ligència artificial. En el fons, tots comparteixen una mateixa promesa: reduir incertesa.

Decidir millor.

Anticipar-se.

Equivocar-se menys.

I és una promesa poderosa.

Perquè moltes vegades funciona. Ens ajuda a veure patrons que abans quedaven amagats, a entendre processos que semblaven caos i a prendre decisions amb més context.

Però últimament tinc la sensació que està passant una cosa nova. Durant anys el software ens ajudava a respondre preguntes. Ara comença a suggerir-nos quines preguntes hauríem de fer. No és casualitat que cada vegada més eines que fem servir per gestionar empreses incorporin la intel·ligència artificial al centre del procés de decisió i no només com una funcionalitat més.

I això és més profund del que sembla. Perquè quan una eina deixa de limitar-se a mostrar informació i comença a orientar decisions, també canvia la manera com observem el món.

Potser per això m’agrada que encara hi hagi moments com un eclipsi. Moments en què, malgrat tenir totes les respostes disponibles, continuem sortint a mirar. No perquè no entenguem què està passant. Sinó perquè entendre no és el mateix que veure i experimentar-ho.

I perquè, al final, el progrés potser no consistia a deixar de mirar el cel.

Potser consistia, precisament, a continuar mirant-lo amb la mateixa fascinació de sempre, però sabent una mica més de la meravellosa preci

tracking