Patrimoni secret: l’antic calabós d’Almacelles

En la nostra recerca de patrimoni proper, ocult i secret, caldria esmentar un dels espais més amagats però alhora més ben valorats i que més interès genera, especialment entre els escolars més menuts quan visiten l’edifici consistorial d’Almacelles per conèixer com funciona la seva administració més propera. Fou cap al 2015 quan aquesta població estrenà la restauració i la museïtzació del que fou l’antic calabós municipal, conegut popularment com “la presó”. Amb motiu de les obres de remodelació de l’Ajuntament d’Almacelles, dutes a terme entre els anys 2008 i 2009, es va recuperar aquesta estança ubicada a la tercera planta de l’edifici, i que havia estat emprada com a part de l’arxiu municipal fins aleshores. En retirar els embalums que l’ocupaven i netejar-lo a fons va sortir a la llum el que havia estat l’antic calabós o cel·la de retenció municipal. Gràcies, doncs, a haver estat ocupada durant dècades amb capses, llibres i prestatgeries, es conservà miraculosament tota l’estança, preservant gran part dels grafits i dels detalls d’un espai que havia restat amagat i ocult als ulls curiosos de la ciutadania durant set dècades.

Val a dir que aquest calabós estava format per una única habitació, situada en la part de sotacoberta de l’edifici consistorial. Un lloc, evidentment, que el fa únic i del tot original, ja que no era costum ubicar els calabossos d’una població a les golfes d’un edifici. Aquesta ubicació tan singular es devia al fet que la part baixa de l’edifici consistorial estava ocupada per l’escola graduada de nens i, just un pis per sota, hi havia l’habitatge destinat a residència de l’agutzil, fet que facilitava el control i vigilància del pres o dels presos que estaven reclosos en aquest habitacle i dels qui havia de tenir cura fins al seu alliberament o trasllat. A més, el fet d’estar la cel·la sotacoberta hi afegia un càstig addicional al d’estar reclós, ja que el fred gèlid a l’hivern o la calor roent a l’estiu, s’escolava d’entre teules, llates i canyissos del teulat fins a la mateixa estança, afectant –i de quina manera!– els ossos i l’estat d’ànim dels pobres desgraciats que hi havia reclosos.

El calabós el podríem datar cap al 1873, quan es va bastir l’edifici consistorial i s’hi traslladà l’Ajuntament i tots els serveis que li eren propis, entre els quals, la presó de la vila. Gràcies als grafits que s’han preservat, es pot assegurar que la presó era operativa a principis del segle XX, ja que el més antic dels que es conserven va acompanyat de la data 1909. Tanmateix, durant la restauració de l’espai, es van poder observar diferents capes de guix i de calç per sota d’aquests darrers grafits, fet que era freqüent a l’hora de desinfectar aquesta mena d’estances amb l’aplicació d’aquests productes als murs, motiu pel qual no seria estrany que la presó funcionés uns anys abans a la data del grafit més antic, pràcticament des del moment en què es traslladà l’Ajuntament a aquest edifici.

Per fonts orals i pel que es desprèn d’algunes persones que van fer de funcionaris en aquest ajuntament sobre els anys 40 del segle passat, es tractava d’una cel·la d’aïllament on es tancaven petits delinqüents a l’espera de ser traslladats cap a la caserna de la Guàrdia Civil de Lleida o a d’altres dependències policials i/o judicials. Tot i així, alguns d’ells podien tenir causes de reclusió menor per furts o delictes menors d’alguns mesos de durada que complien en aquesta cel·la en la seva totalitat. Durant els anys de la Guerra Civil i la immediata postguerra també es van tancar estraperlistes o persones no afins al nou règim donat que els calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil d’Almacelles eren plens de dissidents i no hi havia prou espai on recluir tanta gent desafecta.

El terra es manté amb els maons originaris i pràcticament tot l’habitacle es troba arrebossat amb calç, superfície sobre la qual hom pot observar nombrosos grafits i escrits dels presos que hi van passar. Abunden els dibuixos a llapis, carbó o gratats directament amb les ungles sobre el morter del mur. Tenen temàtica diversa: fulls de calendari, rellotges, descripcions bèl·liques, tancs, avions, vaixells, persones, vehicles i textos relatius als motius del captiveri o poesies. Cal destacar la bona conservació d’aquests grafits, alguns d’ells més que centenaris, que s’han conservat miraculosament fins als nostres dies per haver estat coberts de llibres, capses i armaris durant els anys en què aquest espai formà part de l’arxiu municipal.

Aquest calabós funcionà com a tal fins a l’any 1949. En aquest cas sí que està ben documentat el motiu del seu tancament, ja que es descriu el fet que un pres –considerat com a molt perillós– s’escapolís d’aquesta presó la nit del 5 al 6 de novembre d’aquell any. Pel que sembla, la seva fugida va consistir a fer un forat als canyissos del sostre, remoure les teules, i accedir a la teulada ajudant-se de les bigues i d’una perícia més que destacada. Un cop a la teulada, va anar travessant als edificis veïns i, des d’allí, va baixar pels terrats fins a arribar al carrer on va fugir. L’enrenou i la por que aquest fet comportà fou tan considerable que, en el ple de la corporació del dia 25 de novembre, s’acordà deixar sense efecte aquella cel·la i condicionar una nova presó municipal en un cobert a peu pla del carrer, annex a l’edifici consistorial per la banda del carrer de Sant Jaume i de l’actual carrer d’Albert Lleó.

Amb rehabilitacions com aquesta s’aconsegueix, doncs, posar en relleu un patrimoni històric i etnogràfic desconegut, a més de condicionar un nou espai per a la visita i la reflexió. A aquest nou espai s’hi afegí un plafó explicatiu del significat d’aquella cel·la, un magnífic mural al fresc de l’artista lleidatà Josep Minguell i una il·luminació led que permet als visitants poder observar i contextualitzar els grafits sense danyar-los.