Ignasi Vila, alcalde d’Almacelles en temps convulsos

La família Vila era originària de Santpedor, al Bages. A començaments del segle XX, atrets pel creixement econòmic d’Almacelles després de l’arribada del Canal d’Aragó i Catalunya, els germans Jaume, Ignasi i Mateu Vila Aloy van decidir establir-s’hi. Cadascun seguiria un camí propi i deixaria una petjada destacada en la vida econòmica, social i política del municipi.

Ignasi Vila va iniciar la seva activitat en el sector oleícola. El 10 de setembre de 1928 va arrendar a Carlos de Fortuny un molí d’oli situat al carrer de Sant Antoni, on va incorporar Ramon Sedó com a soci. Paral·lelament, també va tenir relació amb la familia Cros, dedicada a la comercialització d’adobs per al camp, i, com a negoci propi, comprava i venia alfals, una activitat que podria haver-lo relacionat amb l’empresari Ramon Cerdà i Garriga, que aquell mateix any estrenava el seu magatzem de 1.900 m² al carrer de l’Estació. Al carrer de Sant Antoni hi tenia també l’habitatge, una botiga de roba i la seu local d’Esquerra Republicana de Catalunya.

L’any 1931, en el context de la fi de la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República, Ignasi Vila va assumir l’alcaldia d’Almacelles. Amb la consolidació d’ERC, el seu lideratge polític es va reforçar. Es va mantenir al capdavant de l’Ajuntament fins a la tardor de 1934, en uns anys marcats per profundes transformacions polítiques i socials.

L’episodi més rellevant del seu mandat es va produir el 6 d’octubre de 1934. Després que el president Companys proclamés l’Estat Català, la plaça de la Vila es va convertir en el centre de la mobilització local. Segons la transcripció recollida en el sumari judicial, Ignasi Vila s’adreçà als veïns des del balcó de l’Ajuntament amb aquestes paraules:

“Ciutadans! En aquest moment el President de la Generalitat de Catalunya acaba de proclamar la República de l’Estat Català.”

Seguidament, l’agutzil, per ordre d’Enric Vidal, va col·locar al balcó la bandera estelada.

Aquella nit també es van intervenir diversos punts considerats estratègics de la població, entre els quals la Central Telefònica i l’Estació del Ferrocarril. Entre les dotze i la una de la matinada, el caporal del sometent Josep Jusmet i Miranda va distribuir els seus homes per diferents indrets d’Almacelles. Posteriorment, va ser acusat d’haver ordenat aquestes actuacions, tot i declarar que responien a una finalitat de vigilància i que havia actuat amb coneixement del tinent de la Guàrdia Civil.

A la Central Telefònica van intervenir Basili Reales, Enric Escala i Ramon Vila, amb l’objectiu d’impedir que fos assaltada. A l’Estació del Ferrocarril van participar Francesc Biosca, Miquel Roma, Enric Vidal i Vicenç Llopis, que hi van col·locar uns vagons travessats sobre la via per impedir el pas dels trens procedents de Lleida i dificultar un eventual transport de tropes de l’Exèrcit. L’operació va ser dirigida per Francesc Biosca, secretari del Jutjat Municipal.

El sumari assenyala que tant la intervenció de la Telefònica com la de l’Estació es van efectuar sense violència ni abusos. Tot i això, el fracàs ràpid de la insurrecció a Barcelona va tenir conseqüències immediates. Davant l’estat de guerra, la repressió i la suspensió dels ajuntaments, Ignasi Vila i alguns dels seus col·laboradors van intentar fugir cap a França.

Un comunicat de la Guàrdia Civil de Viella informa que el 15 d’octubre de 1934 van ser detinguts mentre intentaven travessar els Pirineus: Ignasi Vila, Francesc Biosca, Joaquim Vila, Isidre Moix, Josep Jusmet i Alfons Sierra, tots veïns d’Almacelles. Amb l’alcalde empresonat, l’Ajuntament quedà sota la direcció de gestors governatius.

Després de la victòria del Front d’Esquerres, el 16 de febrer de 1936, la Generalitat va restituir els alcaldes destituïts arran dels fets d’octubre de 1934. Ignasi Vila va reassumir provisionalment l’alcaldia d’Almacelles fins al 5 de març, quan es va formalitzar la nova corporació municipal.

El capítol més dur de la seva vida va començar amb la repressió de la postguerra. Es va veure obligat a refugiar-se amb la família a Montcada i Reixac i a adoptar una identitat falsa: Joan Fuster Baraldés, uns cognoms presos directament dels seus padrins per tal de bastir la nova línia de camuflatge. Sota aquest nom, ell i la seva família van llogar una casa i van obrir una botiga de roba al número 97 del carrer Major.

La nova identitat li permetia mantenir una aparença de normalitat, però la por de ser descobert era permanent. La seva esposa, Francesca Justribó, va tenir un paper essencial en aquella llarga clandestinitat.

Quan la Guàrdia Civil es presentava a la botiga preguntant per Ignasi Vila, ella responia que era a França. En realitat, l’antic alcalde d’Almacelles vivia amagat a la mateixa casa.

La situació es va prolongar durant més d’una dècada, fins ben entrats els anys cinquanta. Mentrestant, l’any 1939, el règim franquista li va obrir l’expedient número 198 del Tribunal de Responsabilitats Polítiques.

El seu passat republicà i el seu protagonisme durant els fets d’octubre van comportar l’embargament i la limitació de la lliure disposició dels seus béns. El 1945 va rebre l’indult franquista, però no va ser fins a l’amnistia de 1977 que es va tancar aquest marc legal.

La trajectòria d’Ignasi Vila condensa alguns dels episodis més convulsos de l’Almacelles del segle XX: la República, els fets del 6 d’octubre de 1934, la restitució municipal de 1936, la Guerra Civil i la repressió franquista. Però, darrere l’alcalde, també hi havia un empresari: moliner d’oli, comerciant d’alfals i botiguer, obligat a reconstruir la seva vida i la de la seva família en unes circumstàncies extremes. La història dels Vila no s’acaba amb Ignasi. Els seus germans Jaume i Mateu deixarien també una empremta notable en el comerç, l’empresa i la cultura d’Almacelles.