La Casa de les Sitges d’Almacelles

La Casa de les Sitges d’Almacelles és un dels grans edificis comunals del segle XVIII que continua dempeus. Originàriament, fou l’antic Pòsit de la població i té com a principal atractiu el gran celler amb sostre de volta de canó i les arcades de pedra que el sustenten.

Segons el “Llistat dels Possedors de las Casas per ordre de sas Islas, ab la Nota del Lloch ahont habitan” de 1784, el primer poblador a qui se li assigna aquell edifici fou en Francisco Pinós, natural del Bullidor, nucli agregat de Barbens. A la dècada dels 70 del segle XVIII, Francesc Pinós era rector de Sarroca de Lleida, un poble força conegut pel senyor d’Almacelles, en Melcior de Guàrdia i Matas, ja que la seva germana, Teresa de Guàrdia i Matas, estava casada amb Anton Matas i Forest, baró de Sarroca de Lleida.

Tot i que el primer capellà que hi hagué a Almacelles era el del Torricó, que venia de tant en tant a oficiar missa a la primitiva esglesiola del carrer de les Barraques, el 1778 el substitueix Mn. Pinós, el qual se’n farà càrrec un cop aixecada la planta de la nova església. Era de la total confiança del senyor d’Almacelles i arribaria a formar part de l’Ajuntament d’Almacelles com a regidor primer durant els anys 1776 i 1777. El fet d’atorgar-li aquest habitatge amb accés propi i privat al Pòsit no era casual. De fet, Mn. Pinós, conjuntament amb el col·lector o persona que s’encarregava de fer efectiu el pagament dels impostos en espècie de cada repoblador (en aquells anys, un tal Erasme Sabater), així com l’apoderat del senyor d’Almacelles (màxima autoritat i representant dels interessos del senyor a la població, aleshores un tal Jacint Clavell), eren qui regien els interessos econòmics i tributaris dels emfiteutes o colons del nou poble. Era, doncs, mossèn Pinós qui supervisava, fiscalitzava i inspeccionava totes i cadascuna de les aportacions dels colons. Fins i tot, controlava el mateix col·lector, a fi d’evitar suspicàcies o tractes de favor que hi puguessin haver entre aquest i algun repoblador.

En total, eren tres els impostos bàsics en espècie o gra a què havien de fer front els colons almacellencs: el delme (una desena part dels fruits recollits durant l’any), la primícia (una trentena part dels fruits recollits durant l’any, després d’haver delmat) i el vintè (una vintena part dels fruits restants després d’haver primiciat).

Pel que fa als precedents del Pòsit d’Almacelles, en un primer moment s’habilitaren unes petites sitges excavades a terra, prop del carrer de les Barraques i de la principal plaça de la nova població, encara a mig fer. A mesura que s’incrementà el nombre de colons, de terres conreades i, per tant, de les quantitats de gra i producte que s’havia de pagar al senyor, es va fer necessari dotar la població d’un gran pòsit o magatzem, capaç i funcional, i que permetés una perfecta col·lecció, conservació i distribució dels productes. Les primeres notícies d’aquesta necessitat les trobem l’any 1780 però no serà fins al 1784 que s’iniciaren les obres. Cap a finals de 1784 ja estava construït i, fins i tot, ja s’havia bastit part de la casa que l’acolliria i que es destinaria a la vivenda de Mn. Pinós.

Tot i que l’accés a la planta soterrada de l’antic Pòsit es feia a través de la planta baixa d’aquesta casa, una altra part interessant es troba a la part posterior de l’edifici. En el seu dia, era una plaça oberta, amb una plataforma central feta de grans carreus de pedra a manera de moll de càrrega i descàrrega. Allí es descarregaven els sacs de gra, oli o vi, a través dels diferents orificis que hi havia a sobre, depenent del tipus de producte que s’aboqués a cada sitja. El terme d’Almacelles continuarà sota la tutela dels barons d’Esponellà fins al 1893, quan Epifani Fortuny i de Carpí, senyor d’Almacelles, decideix vendre’s gran part dels seus drets sobre el terme. Durant el segle XIX, molts antics pobladors que es van fer propietaris de les terres que havien conreat durant anys i panys. Amb aquests precedent el Pòsit cada cop tenia menys sentit, atès que cada cop eren menys els fruits que calia emmagatzemar en concepte d’impostos. Un cop deixa d’emprar-se per als usos pels quals es va concebre, entren en joc uns nous propietaris: la família Lleó.

Fou en la darreria del segle XIX, just quan el senyor d’Almacelles es ven pràcticament totes les propietats, que el seu amic, gran terratinent i metge barceloní Albert Lleó i Morera, li compra l’edifici i Pòsit, ateses les grans oportunitats d’aquell enorme casalot per emmagatzemar gran part de la producció agrícola de la seva finca del Pla d’Almacelles i, més encara, a partir de la posada en funcionament del canal el 1910. El 1940 torna a canviar de mans quan Amadeu Sala i Pavía, juntament amb l’empresari Emili Justo Torres, convenen a comprar tot l’edifici a Albert Lleó i Puigguriguer. Un cop adquirida la propietat faran la segregació de la casa, dividint-la en dues meitats. La de la banda de ponent serà la del Sr. Sala i la de llevant, la del Sr. Justo. Com a curiositat cal dir que es va establir en el contracte de compravenda que si els cellers del gran Pòsit estaven en bon estat, el comprador –en aquest cas el Sr. Amadeu Sala Pavía– incrementaria en 10.000 pessetes l’import a pagar per l’edifici. L’any 1940, quan es va efectuar la compra, els cellers es trobaven negats d’aigua i era impossible saber-ne l’estat real. Es van trigar més de quatre mesos a treure tota l’aigua. Un cop buidat i netejat es va comprovar que, efectivament, totes aquelles sitges i trulls eren realment una obra impressionant i digna de tenir en consideració.

L’Emili Justo Torres, juntament amb el seu germà Josep, decideixen convertir aquell edifici en un gran celler i en l’habitatge familiar. S’obre una gran obertura per la banda del carrer del Carme per baixar els grans bocois fins al celler i s’adapten dependències per a la venda i distribució de vi i altres licors. També es fan altres tipus de negocis i s’aprofita el cobert de la part posterior de la casa per fer cordes o vencills de lligar espigues d’arròs, quan se’n feien als aiguamolls de la Clamor.

A partir de l’any 1971, un militar en la reserva, conegut com el Pepe (es deia José Gutiérrez) decideix arrendar tots els baixos i fer una discoteca. L’any 1972 s’estrena Doña Pepa, una de les pioneres a les terres de Lleida on es simultanejava la música de discjòquei amb actuacions de figures del pop del moment. Aquell lloc torna a sofrir noves modificacions: es puja el nivell del sòl per evitar les filtracions d’aigües freàtiques, noves obertures mutilen les sitges destinades a l’oli i el vi, es pinten i s’arrebossa gran part dels murs i de les arcades. L’any 1975 s’acaba rellogant el nou local sota el nom de l’Arqueta o Arca 2.

L’any 1981 esdevindria un cinema amb projeccions infantils, a càrrec de l’associació cultural ARCA, adaptant-lo per a uns 60 espectadors. Pocs anys després, se li donaria un darrer ús com a restaurant fins a l’any 2000. Finalment, el 2018 fou adquirit per la Fundació del Museu Josep Mas Dordal d’Almacelles a fi de preservar-lo i donar-li ús com a espai museístic i patrimonial.