Bona salut del dietarisme català. El silenci, una constant

pàginesculturalsde segre

No obstant la consideració de gènere menor, en els darrers mesos han vist la llum un conjunt significatiu de dietaris en català, un fet que evidencia que aquest subgènere memorialístic o de la “literatura del jo”−contràriament al ressò minoritari de la crítica i al nombre de vendes− gaudeix d’una salut de ferro. El crèdit obeeix, també, a l’autoria. És el cas, per exemple, i entre molts altres, de Vida i miratges, de Pere Rovira (Proa, octubre del 2025), De totes les coses visibles i invisibles, de Ferran Sáez (Pòrtic, gener del 2026), Dietaris, recull complet de Marià Manent, a cura d’Arnau Vives-Piñas (Edicions 62, novembre del 2025) i Les variacions del pols, de Carles Morell (Quaderns Crema, 2025).

El dietarisme –possiblement, en definitiva, com gairebé tota la literatura− és una pràctica que representa l’expressió més o menys sincera d’una mirada interior i demana, per tant, un exercici d’introspecció. Allò que ens interessa als lectors de dietaris és veure el món des d’uns altres ulls, des d’una altra finestra.

Per si hi ha algun dubte, pel que fa a la seva pertinença a la literatura, Ferran Sáez apunta: “El protagonista d’un dietari no és qui l’escriu, sinó la seva veu, és a dir, la concreció literària de la seva mirada per mitjà de l’estil” (162).

Aquesta mirada abasta qualsevol àmbit de l’experiència, com ara la crònica que Manent feu del bombardeig del Liceu Escolar, de Lleida, el 2 de novembre del 1937. No és fins a una entrada del 6 de novembre, quatre dies després, dintre del dietari El vel de Maia, i escrita en el seu refugi del Montseny, que hi llegim: “Les fortes explosions que vam sentir dimarts a la tarda devien ser el terrible bombardeig de Lleida, que, segons nota del ministeri de Defensa publicada avui, ocasionà 250 morts. Era com un tro llarguíssim, pregon i llunyà, com el brogit d’un terratrèmol. Després d’uns quants segons, un altre tro més curt. Quina collita tràgica en aquells breus instants! Semblava una realitat absurda davant el paisatge tranquil, amable, daurat de la tardor. Però la mort ens volta, ens sotja, ens parla amb veu estranya i dura” (302).

En un altre context, i pel fet d’escriure des de la introspecció a què al·ludia anteriorment, ens podríem referir a la importància del silenci en l’obra dietarística. Francesc Torralba, a Rostres de silenci (Pagès ed., 2006), parla del silenci estètic: “L’obra d’art creix sota l’ombra del silenci. La inspiració poètica, el nervi creatiu de l’escultor o del pintor pren forma en una atmosfera de silenci i de tranquil·litat.” En els quatre autors referits es fa ben palès. Muriel Saville-Troike, a The Place of Silence in an Integrated Theory of Communication a Perspectives on Silence (Ablex Publishing Corporation, 1985), parla del silenci contemplatiu o meditatiu.

Pel que fa a Ferran Sáez, podríem pensar que la seva col·lecció de més de cinc-cents instruments musicals a què fa referència a De totes les coses visibles i invisibles fa difícil de trobar espais de silenci. No obstant, sabem que la música no ho seria sense silencis. Així, insisteix en la casa silenciosa com a condició sine qua non per poder escriure: “La casa en silenci” (14), “La casa està freda i silenciosa” (18), “La casa en silenci, i jo també” (20). Per a l’assagista de la Granja, el silenci pot ser “assenyat” (64), “dens” (141), “tens” (170) o “prudent” (258). També pot definir una actitud: “Sopar silenciós i capficat; la meva dona em coneix bé” (139). Sáez parla de La pròrroga, una hipotètica novel·la que hauria escrit al voltant de la vida de Johann Sebastian Bach, a qui li hauria permès de viure fins als 100 anys: Bach parla a Wolfang Mozart, quan aquest té set anys, i li diu que la música “ressalta el silenci d’on venim i el silenci on anirem” (156)

Quant a Pere Rovira, destaca el silenci com una exigència per al pensador, i a propòsit cita Nietzsche, i escriu: “Vet aquí, doncs, una mala època per al pensador: és necessari que aprengui encara a trobar el seu silenci entre dos sorolls, i a fer-se el sord fins que n’esdevingui” (96). Al·ludeix, també, a la seva condició de bàlsam: “Arribem al Delta a quarts de set. Després de desfer les maletes, m’assec a la terrassa amb una cervesa. Durant el trajecte, esperava aquesta estona de quietud i benestar. El silenci” (151). En un altre moment, cita Baudelaire: “Perquè el rancor no venci aquests vells maleïts que moren en silenci” (225). Hi trobem una al·lusió a la Celina, qui, per cert, guanya protagonisme en aquest darrer dietari: “Amb la seva presència ondulant i silenciosa va suavitzant la casa i alegrant-me els ulls” (237).

Per la seva banda, Marià Manent situa la majoria de les seves entrades al bell mig de la natura, a Premià o al Montseny, entre d’altres, en espais pròpiament silenciosos. Així hi trobem “Fa una nit tan clara (...) Silenci de grills, d’estrelles, de sègol adormit” (33) (Montseny, 18/6/1937). Uns altres exemples: “Dialogaven melangiosament (...) amb reflexions tallades pel silenci” (92) (A flor d’oblit, 10/9/1922). El silenci que anuncia la mort: “Aquest matí m’han dit que ha mort en Peret dels Bens (...). La casa veïna era oberta (...). No hi havia sinó vent, pols i silenci” (97) (A flor d’oblit, 12/V/1923).

Precisament, en el context de la guerra, a El vel de Maia, al Montseny, hi llegim: “Hi havia un silenci estrany en la tarda tranquil·la” (176) (El vel de Maia, 19/1/1937). En el següent exemple, podem palesar, efectivament, com s’arriben a complementar les bombes i el silenci: “Des del jardí sentim deu o dotze detonacions, dues d’elles més fortes, segurament bombes. Després silenci, i la franja del reflector escrutant el cel blanc de lluna” (278) (El vel de Maia, 17/8/1937).

El silenci és també l’estat necessari per a la creació del poeta, a què al·ludeix Torralba: “Però no fa gens de vent, i després treballo prenent el sol càlid, en el silenci de desembre” (310) (El vel de Maia, 3/12/1937). I és que “a casa, a les tardes, a penes puc treballar, perquè al menjador, on hi ha llum, no hi ha silenci” (395) (El vel de Maia, 6/12/1938). Hi ha també espai per al silenci de l’escolta, el de la música: “El públic escoltava la música amb un silenci entusiasta” (487) (L’aroma d’arç, 4/9/1925).

En una de les seves darreres entrades (L’aroma d’arç, 29/11/1981) hi llegim, al bell mig d’un poema escrit a Viladrau: “Cada fulla en silenci, caient tranquil·la, diu: / «La vida passa, es fon, i torna, i brilla»” (607). I, finalment, l’associació de la música al silenci: “Diria que són pocs els paisatges on he trobat tan sovint com al Montseny aquella impressió de meravellament, de pau indefinible, màgica, aquell silenci com un encanteri, com una música que murmura deliciosos secrets” (622) (Visita a Rosquelles, 1985, dins Dietari publicat a la premsa).

Finalment, Carles Morell, aquest jove poeta d’Artés –que precisament cita els dietaris de Manent i Pere Rovira–, va una mica més enllà. No és tant un dietari que es recrea en les seves vivències, com ho podrien ser els altres tres, com un exercici de crítica. Sí, és veritat que precisament el veiem a la cerca del silenci en les seves escapades a pobles poc freqüentats al Pirineu, a l’Alt Empordà o a Terrades, al Santuari de la Mare de Déu de la Salut: “Anirem a Terrades, passarem tres dies en un santuari, lluny del soroll del món” (169). “Hem fet dos-cents cinquanta quilòmetres per estar tranquils i en silenci” (170).

Sé que totes aquestes referències no són suficients per parlar de la constant del silenci en la poètica dels dietaris; no obstant, sí que, a l’igual que passa a la resta de gèneres literaris, aquest és el punt de partida de la contemplació de la creació. I és que com diu Carles Morell: “Del silenci al silenci. Al mig, l’art i la vida” (24).

En el seu elogi del silenci descriu, també, alguna situació en què aquest constitueix el protagonista: “Caminar, pujar. Anar pujant pel bosc. Silenci, el vent, les passes” (76). D’altra banda, identifica el silenci com quelcom que ens és estrany: “Em segueix sorprenent un cert silenci de la gent, un cert silenci intel·ligent, que és gairebé d’una altra cultura” (95).

Del conjunt d’aquests quatre dietaris, sens dubte el de Carles Morell és el que aborda amb més decisió, precisament, què és allò que s’amaga en la creació dels dietaris: “El triomf dietarístic deu ser escriure un dietari al llarg del temps, amb tranquil·litat i comptagotes, i que no esdevingui un text que acompanyi, complementi, expliqui, aclareixi les obres majors d’un autor consagrat, sinó que ell mateix sigui aquesta obra major, i que ho sigui sense haver-ho volgut” (106).

Així doncs, l’obra d’aquests quatre escriptors, tots ells amb fusta de poetes, constitueix l’exemple clar que el gènere del dietarisme constitueix una baula insubstituïble de la producció literària, molt més si tenim en compte que han estat molts els dietaristes que han utilitzat els diaris o dietaris com a bancs de proves.