Gaspar Hernàndez : “Pots viure com fins ara o obrir-te a pensar que la mort no és el final de tot”

En el seu últim llibre, l’autor parla de la importància de la consciència durant la vida i de la seva continuïtat en morir el cos.

Ha elaborat un llibre farcit de referències científiques, però en què també posa el seu punt de vista.

Sí, efectivament. El llibre té una part subjectiva sobre com visc el fenomen de la consciència i, d’altra banda, hi ha referències dels que en saben més que jo, com diversos savis de la història i científics. Tal com dic en la publicació, les idees no són meves, i el que faig és ordenar-les per fer-les més comprensibles. El fet és que es tracta d’un tema que no ens l’han ensenyat ni se’n parla habitualment a la nostra societat o als mitjans de comunicació... és com desconegut i jo volia fer-lo entenedor.

En aquest procés divideix el llibre en dos parts: la vida i la mort del cos.

Convido a tenir present la consciència durant la vida i, al mateix temps, que totes les tradicions espirituals al llarg de la història han dit que la consciència continua viva després que el cos físic mori. Això últim ho comenten els milers de testimonis que han passat per experiències properes a la mort, les quals estan divulgant metges com el doctor Manel Sans Segarra.

“Hem de començar-nos a fixar en la part conscient de nosaltres, que és la que dona sentit i ens permet experimentar la nostra vida”Gaspar Hernàndez

I fa referència al fet que “l’autèntica revolució a l’interior consisteix a despertar”.

El concepte de despertar sempre s’ha utilitzat —des de les tradicions espirituals— associat al reconeixement del que som en essència. La proposta del llibre és que podem despertar, és a dir, descobrir qui som en essència més enllà de: l’aparença, del nostre ego, personatge, caràcter, del que se’ns ha dit, del que ens diu la nostra societat... I podem fer-ho d’una manera quotidiana i més fàcil respecte a la idea del que tradicionalment s’ha considerat despertar espiritual.

Com sabem que hem despertat?

Bé, comences a viure amb més pau interior i serenor alhora que relativitzant alguns problemes que fins ara consideraves molt importants. Evidentment no tot són flors i violes, sempre hi ha o haurà dificultats, però algunes passen a ser secundàries, amb el benentès que el dolor és inevitable i, de fet, és inherent a la mateixa vida. Ara, és cert que podem alleugerir una part del patiment, no tot.

I en això quin paper juga la consciència?

La consciència és la part més important de la nostra vida, encara que això no se’ns ha ensenyat ni ho vivim així. Per què? En primer lloc, perquè a la nostra societat es barreja consciència amb ment, ens fa l’efecte que és el mateix. Crec que el gran llegat de les tradicions de la filosofia índia és que consciència i la ment són dos coses diferents. Des de sempre, aquestes tradicions espirituals exposen que la plenitud o felicitat que busquem a l’exterior és a l'interior i inherent a la consciència. La meva proposta, i de retruc la del llibre, és que es tracta d’una dimensió accessible per a nosaltres, que hi podem reconnectar i que ens és propera; el que passa és que no ens hi hem fixat mai, no hi hem parat atenció.

Per tant, considera que fa falta replantejar la idea de consciència que té la societat?

Totalment. Es tracta de començar-nos a fixar en la part conscient de nosaltres, que és la que dona sentit i ens permet experimentar la nostra vida. I això no només ho dic jo, també ho ha expressat, per exemple, el catedràtic en Psicobiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ignacio Morgado. Amb el llibre he volgut contribuir a divulgar tot el que envolta aquest fenomen. Hi ha dos aspectes que destaco; el primer és que la plenitud que busquem en nosaltres és inherent a la consciència i, per tant, es troba dins nostre; i la segona és que la consciència continua viva després de la mort del cos físic. Això, fins ara, semblava una creença que les religions s’havien fet seva a través de la qual ens havíem de creure que existia una vida més enllà, però el que ens estan demostrant les experiències properes a la mort i metges com el doctor Manel Sans Segarra és que això és un fet, és a dir, que el cos físic pot morir però hi ha una part que continua viva, la consciència, que va més enllà de la vida. El fet de divulgar-ho a través de la literatura pretén ser un gra de sorra per perdre una mica la por que, com a societat, tenim a morir, que és molta.

Precisament hi ha molts testimonis, part dels quals recull en el llibre i, de fet, jo també conec un cas, que parlen d’aquestes experiències. Poden ser evidències del que diu?

La mare dels ous és: si el cervell produeix la consciència, les experiències properes a la mort que relaten serien quelcom impossible, però en el llibre explico la meva tesi i la de cada cop més científics que el cervell no la produeix, sinó que actuaria com un aparell de ràdio o de televisió que copsa una consciència més gran. I, de fet, això ja ho va afirmar fa un segle el pare de la psicologia moderna i professor de la Universitat Harvard, William James. I trenta anys després, el físic alemany i premi Nobel, Max Planck, va dir que la consciència és la base de tot i que la matèria se’n deriva. El que passa és que la ciència actual –en aquest aspecte— no ha seguit els seus estudis, i encara ara l’opinió dels neurocientífics sobre aquest tema està dividida. Jo he consultat a aquests professionals i científics de prestigi si el cervell produïa la consciència, i m’han afirmat que “sí”, sense cap mena de dubte, però aleshores la pregunta obligada que els hi he fet és: i com ho sabem? I tots m’han respost: “no ho sabem, no sabem el com, perquè no està demostrat, no tenim cap prova que el cervell produeixi la consciència”. Per tant, a parer meu, si no hi ha cap prova, parlem d’una creença fins que es demostri el contrari.

És curiós perquè justament el personal mèdic ha pogut conèixer de prop testimonis que relaten aquestes experiències properes a la mort, i, tot i això, hi ha no sé si dir escepticisme o potser...

Resistència. Sí, sí, exactament, però això està canviant ara radicalment i molt de pressa. Com diu el doctor Manel Sans Segarra és en l’àmbit sanitari on hi ha més resistències, però alhora cada cop hi ha més metges que s’obren a escoltar els pacients que els expliquen aquestes experiències. I en el llibre el que faig és, sobretot, citar professionals que han començat a divulgar aquests casos a partir dels relats dels seus pacients. La majoria són nord-americans, però també incloc el cardiòleg holandès Pim van Lommel, un dels primers a fer-ne divulgació. Apunten que hi ha persones que han passat per aquestes situacions properes a la mort i han descrit el que passava a la sala, al quiròfan i més enllà d’aquest espai de manera estructurada i verificable... és apassionant, i crec que està bé, almenys, tenir la informació, per això la dono conèixer en el llibre. Després, que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions.

I, d’altra banda, percep que hi ha por d’entendre o conèixer millor aquesta realitat?

Por diria que no, però resistències per part d’alguns metges, per exemple, sí. I és clar, això provoca que els pacients renunciïn a explicar les experiències que han viscut a professionals que estan tancats en banda perquè poden tenir por de ser titllats de bojos. En canvi, cada cop, com deia també, hi ha més metges oberts a aquesta possibilitat. I jo no dic que aquests últims n’estiguin segurs al cent per cent, però quan s'obren a escoltar els pacients els confien les seves històries, i quan això passa veuen que no els estan parlant d’al·lucinacions ni de fantasies, sinó de fets. I això fa qüestionar i els fa qüestionar la creença que el cervell produeix la consciència.

“Proposo no pensar tant en el jo individual, en els nostres problemes, i pensar més en el nosaltres i en el bé comú”Gaspar Hernàndez

Per tant, fins a quin punt considera que es limita la possibilitat de ser més conscients de la nostra pròpia consciència?

La societat ens fa identificar amb aspectes que són importants, però que no són els més importants: amb el nostre nom, la data de naixement, el lloc on hem nascut, el cos físic, la ment... però hi ha una part de nosaltres més profunda que tot això, que és la consciència, i amb aquesta part no ens hi identifiquem, no la tenim present. I, per tant, hi ha una qüestió de societat, de cultura. Tanmateix, aquestes experiències properes a la mort ho estan revolucionant tot. Des del moment que saps que hi ha una part de tu que no mor, i saps que no és una creença sinó que està passant cada dia als hospitals, pots continuar vivint com fins ara o obrir-te a la possibilitat que la vida continuï i que la mort no sigui el final de tot.

Amb tot, si un mateix no viu una situació així és probable que sigui escèptic, oi? Ho pregunto, també, perquè en el llibre relata una experiència personal.

Sí, jo també vaig viure una experiència propera a la mort quan era molt petit. Jo crec que és lògic i sa que hi hagi escepticisme, però quan fas els deures i estudies els testimonis i els metges que en parlen, l’escepticisme es va fent fonedís.

I l'amor? En el llibre diu que "és l’experiència més anhelada per tothom perquè ens porta a reconnectar amb la unitat que som”.

Perquè la consciència no és personal. L’experiència de l’amor tan anhelada per tothom té molt a veure amb aquesta connexió amb els altres i amb la consciència d’unitat. I per això proposo, en la mesura del possible, i això formaria part del “despertar”, no pensar tant en el jo individual, en els nostres problemes, i pensar més en el nosaltres i en el bé comú. I això té molt a veure amb l’amor: cap als altres, la vida... Pot semblar molt romàntic, però és l’única solució que tenim si volem viure o sobreviure com a espècie.

L’amor continua viu després de la mort física?

L’experiència de l’amor és compartida per tots els testimonis d’experiències properes a la mort. Tots expliquen que van viure un amor com no l’havien viscut mai i una pau molt gran. Són coses que, tal com comento en el llibre, també les podem viure en vida eh, i, de fet, la proposta que faig és aconseguir-ho.