Juanjo Lecumberri: “M’ha sorprès redescobrir la gran quantitat de gent que estima el Lleida”

Em trobo amb el Juanjo a l’avinguda Doctor Fleming de Lleida, amb el teló de fons d’un dels grans temples del futbol català, el Camp d’Esports. Aquest estadi ha esdevingut durant dècades un punt de trobada per a molts lleidatans que potser no compartien la seva vida quotidiana però sí que compartien la seva passió pel futbol i el Lleida. A la façana i altres parts de l’equipament es poden veure els vestigis dels projectes futbolístics (UE Lleida, Lleida Esportiu i Lleida CF) que diferents gestions nefastes van abocar a la desaparició. El que no ha desaparegut mai és una afició que, després dels continus revessos, ha decidit agafar enguany les regnes del seu destí i crear un projecte de futbol popular. El club serà gestionat pels seus propis socis i iniciarà la seva aventura pròximament des de l’última categoria nacional. Manté l’himne i els símbols històrics del Lleida i el nom del seu predecessor (CF), amb el propòsit de donar continuïtat a un sentiment de 87 anys d’història. El Juanjo n’ha assumit la vicepresidència.

La seva relació amb el Lleida és ben familiar.

El meu pare, que també es deia Juanjo Lecumberri, va jugar deu temporades a la UE Lleida i és el tercer jugador amb més partits en la història del club. A mi i el meu germà també ens agradava el futbol, i el Lleida és quelcom que sempre ha estat integrat en la meva vida, des de la meva infància fins a l’actualitat. Possiblement és pal de paller de la meva construcció com a persona.

Això és el que, entre altres aspectes, reivindica el seu llibre Banderes blaves. Per què el va escriure?

Soc bastant friqui de la literatura, especialment de la que parla de l’esport i més concretament del futbol com a eina per a un canvi social. Trobava a faltar una obra d’aquest tipus del Lleida i de la ciutat. I l’any passat, quan l’anterior club estava a punt de desaparèixer, vaig pensar que era el moment per explicar, des del meu punt de vista, amb la màxima humilitat, què és Lleida i el Lleida; i, també, com m’han marcat a mi i a milers de lleidatans, una realitat que possiblement no s’ha donat prou a conèixer.

De fet, el llibre recull el testimoni de persones que han establert relacions gràcies al Camp d’Esports i al Lleida.

Absolutament. Hi ha persones que estan vinculades personalment i emocionalment només pel Camp d’Esports i pel Lleida. Queden per fer les prèvies dels partits, els seus temes de conversa són el club... Per mi el futbol és un espai aglutinador d’una pròpia societat. Esdevé un ritual compartit amb gent amb qui potser no compartiries un altre lloc i que te la trobes al camp perquè aquest democratitza. Per això crec que el Lleida és tan important pel propi bé de la ciutat.

A mi, per exemple, va ser el meu pare qui em va portar per primer cop al Camp d’Esports. Són records que conservo i com jo hi haurà centenars de lleidatans. És quelcom que va més enllà de l’àmbit purament futbolístic.

Per mi el Camp d’Esports és com entrar en una màquina del temps, perquè em trasllada a moments molt feliços de la meva vida. De la meva infància, per exemple, recordo perfectament la il·lusió que em feia anar amb el meu pare cap a l’estadi els dissabtes o els diumenges, i no tant els gols o els partits. M’agrada aquest esport especialment pel seu vessant sociològic, de ritual, de cultura popular i de vincles compartits. És una manera d’estar connectats a records de la teva vida que vas compartir amb pares, avis, amics... Per això dic que tot això és molt més que futbol; és memòria col·lectiva.

En el llibre recorda que durant la seva infància trobava a faltar veure samarretes del Lleida al col·legi. Personalment considero que els lleidatans som orgullosos a l’hora de reivindicar trets identitaris; la terra, la Seu Vella, l’Aplec del Caragol... però ens falta ser-ho amb el futbol local.

Possiblement durant massa anys el Lleida ha estat hermètic, no s’ha acostat a la gent i no ha afavorit que la canalla s’hi senti identificada. Quan era petit, tots els nens i nenes que jugàvem al club volíem arribar al primer equip, i anàvem al camp a veure’n els partits juntament amb els pares. Aquesta vinculació ha anat caient en picat, i això ho ha fet tot més complicat. A pesar d’això, el Lleida va rondar l’any passat els 3.000 socis a 3aRFEF i, enguany, amb la creació del nou projecte des de 4a Catalana ja supera els 2.000 (al tancament d’aquesta edició). El que estem fent com a afició, especialment en els darrers dos anys, em fa pensar que estem millor del que nosaltres mateixos pensem. I si contextualitzem aquestes xifres en el futbol català, considero que som un dels projectes que més suport social té. Sí que Girona, Nàstic, Sabadell, Europa, Sant Andreu i potser algun altre equip tenen més massa social, però no hem d’oblidar que aquests lluiten per jugar a categories professionals. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte el factor Barça, perquè si tu vas a qualsevol poble de la nostra demarcació és probable que hi hagi una penya barcelonista però no en trobaràs una del Lleida.

El fet és que la població de Catalunya, en general, sol recolzar especialment el Barça, o també el Reial Madrid. En altres parts de l’Estat, com Oviedo, Sevilla, la Corunya, Saragossa i Pamplona, entre altres, es dona molt més suport al club local.

Considero que el futbol català està especialment condicionat pel Barça. Aquí la gent sol treure l’orgull local en l’àmbit futbolístic quan les coses van bé. D’altra banda, la meitat de la meva família és de Navarra, i allà l’Osasuna és una manera d’entendre la vida. Ara competeix a Primera Divisió amb uns 20.000 socis, però si descendís tres o quatre categories, la xifra potser seria inferior, però no crec que baixés de 15.000. A més hi ha un altre factor important que és el social. A Navarra, quan fas vida al carrer amb la quadrilla, Osasuna sol ser un tema de conversa. En canvi, a Lleida, en general, ens costa sortir de casa a l’hivern. I el Lleida, malauradament, no sol o solia aparèixer en les converses.

També és cert que el context que ha rodejat el Camp d’Esports no ha ajudat gens ni mica: deutes milionaris, descensos, desaparicions... Tot i això, l’afició ha continuat anant a l’estadi i ara ha respost molt positivament a l’arrencada del nou projecte a 4a Catalana. Per què ho creu?

L’afició del Lleida ha respost en els moments més crítics, no solament amb l’inici d’aquest projecte a 4a sinó també la temporada passada. En els darrers mesos hem lluitat per salvar els símbols que ens identifiquen, que era un aspecte cabdal i s’ha aconseguit, i perquè el Lleida torni a ser dels socis i sòcies després de dècades. Tot i començar a l’última categoria, fer un projecte futbolístic en què la seva afició pren les decisions és una il·lusió renovada en un context en què el futbol s’està apropant cada cop més a les elits i s’està allunyant del poble. Perquè no ens hem d’oblidar que aquest esport és sentiment i parla de generacions de lleidatans i lleidatanes.

I suposo que Banderes blaves li ha permès conèixer part d’aquests aficionats, com en David Camí, per mencionar-ne algun, que són ben especials. Què li ha aportat a escala personal fer aquest llibre?

El procés previ a l’escriptura, durant el qual he pogut conèixer una vintena de socis, ha estat un regal. I també m’ha sorprès redescobrir la quantitat de gent que estima el Lleida. Te’n parlen amb tremenda il·lusió dels bons moments o bé amb tristesa dels dolents. El David Camí n’és un, però també hi ha el Txapes, el Ferran Montardit, el Ricard Borràs, voluntaris... hi ha moltíssims culpables que aquest sentiment continuï viu. Em sembla l’hòstia. D’altra banda, el dia de la presentació del llibre al Camp d’Esports hi havia més de 200 persones. Això és una barbaritat. I la resposta per Sant Jordi va ser increïble. I això no és perquè jo hagi escrit un llibre, sinó perquè és un llibre del Lleida. Hi ha molts més lleidatans vinculats emocionalment al Lleida dels que pensem.

I, en aquest sentit, apostaran perquè el nou club estableixi vincles amb el món de l’associacionisme o el cultural?

Aquí em toques la fibra. Això també ha de ser un pal de paller, el club ha de ser molt més del que passi sobre la gespa, encara que això últim evidentment és i serà important. El Lleida ha de ser una institució que ajudi al model de ciutat, a fer-la més atractiva i a dinamitzar la vida dels seus ciutadans. Desitjaria que de la mateixa manera que els lleidatans van a fer una cervesa o a un concert, també anessin a veure a l’equip. I, com dius, treballarem per impulsar iniciatives vinculades a la cultura i la literatura. Tot plegat crec que té un punt romàntic que a mi em sembla atractiu. Sí que és cert que el pes de la història ens juga en contra, perquè a Lleida s’ha tocat Primera Divisió, Segona Divisió, i ara arranquem des de 4a Catalana.

Creu que la desaparició de la UE Lleida, el 2011, va suposar un cop dur per a la continuïtat d’aquest sentiment pel Lleida?

Hi ha afirmacions com “el Lleida d’avui dia no és la Unió Esportiva”. D’acord, però aquestes veus van aparèixer especialment quan el projecte anterior (CF) estava abocat a la desaparició. El tempo m’ha semblat molt oportunista. Considero que els clubs de futbol els fa la seva gent. I si socis que fa quaranta anys que van a veure el Lleida legitimen la seva continuïtat i se’l senten seu, què hi hem de dir nosaltres?

I, de fet, hi ha joves que no han conegut la Unió Esportiva.

Exacte. És un bon punt.

Veu un Banderes blaves 2?

[Riu] El curs a Quarta Catalana pot ser un bon inici. Aviam!