SEGRE
El escritor leridano Llorenç Capdevila i Roure.

El escritor leridano Llorenç Capdevila i Roure.SEGRE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Si a La vida aèria (Pòrtic, 2019), el filòsof granjolí Ferran Sáez Mateu identificava l’interès –o, més aviat, la passió– per les idees, el pensament, la música o la literatura amb la imatge de mirar-se el món des d’una posició elevada, a Acaçar la boira (Pòrtic, 2022) és l’acció del títol la que vol explicar aquell neguit, aquell «projecte absurd» que («emprant diversos artefactes: la filosofia, la música, la literatura...») és l’interès per les preguntes de resposta complexa, o que no tenen resposta, o que poden tenir moltes respostes i totes vàlides. Si a La vida aèria Sáez Mateu jugava amb el gènere del dietari, a Acaçar la boira juga amb el de la memòria autobiogràfica. El verb del títol («acaçar», que els ponentins bé sabem que és sinònim de «perseguir») és tota una declaració de principis, que s’aclareixen en el subtítol: «Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta».

A partir d’una anècdota real (als quatre anys, tal com s’explica en les sobretaules dels dinars familiars a casa dels seus pares, l’autor va fer cap als afores del poble tot acaçant literalment la boira), Sáez Mateu desgrana els orígens i les raons que, a partir dels anys setanta, l’han dut, al llarg de tota la vida, a no deixar d’acaçar-la en sentit figurat, com a metàfora de la inquietud intel·lectual, de la persecució de les idees, de l’intangible, sense una direcció concreta. «Acaçar la boira implica un moviment inútil perquè parteix d’un propòsit irrealitzable». I tot plegat va anar prenent consistència al Segrià dels anys setanta, amb el context de la «febre de l’or verd» i els seus «epígons culturals: els temporers hippies i les macrodiscoteques», i d’una «guerra que no havíem viscut però que revivíem constantment», i de paraules evocadores com «secla», «furó», «broma», «sisquere», «tartanya» o el verb que apareix al títol, «acaçar».

Amb la frase brillant i l’eloqüència discursiva a què ens té acostumats, conscient d’haver «transitat el final d’un món», Sáez Mateu fa un exercici alhora retrospectiu i introspectiu. Es defineix com a filòsof i com a escriptor, que són, per a ell, dues activitats indestriables («Algunes persones escriuen després de pensar. Altres pensen després d’escriure (···). Alguns, finalment, érem gairebé incapaços de dissociar les dues accions»). La música (escoltar-ne, compondre’n, interpretar-ne o col·leccionar instruments) també va jugar un paper important en la seva educació sentimental. En fi, que a Acaçar la boira Ferran Sáez Mateu desgrana, amb ressons fellinians i grans dosis d’ironia intel·ligent, el seu neguit vital, que és alhora un neguit universal. El neguit de qualsevol acaçador de boira, que en el seu cas va despertar en una època i un espai molt concrets.

tracking