Els remeis de les àvies: l'ús d'herbes medicinals abans de l'existència de medicaments moderns
La farigola, la camamilla, el romaní i l'oli d'oliva, tots ingredients tractats amb finalitats medicinals per les àvies i passats de generació en generació
L'ús d'herbes com a remeis medicinals casolans continuen sent d'utilitat
A moltes cases de Ponent, el primer “metge” era l’àvia. Al rebost hi havia farigola per a la tos, camamilla per al mal de panxa, oli d’oliva per a les cremades lleus i alcohol amb romaní per als dolors musculars. Aquell saber popular, transmès de generació en generació, formava part de la cultura sanitària del territori molt abans que existissin els antibiòtics o els analgèsics moderns.
La plana de Lleida és rica en plantes aromàtiques i medicinals. El timó, el romaní o la sajolida no només donaven gust als plats, sinó que també s’utilitzaven com a antisèptics suaus o digestives. Moltes d’aquestes pràctiques tenien base empírica: avui sabem que alguns olis essencials tenen propietats antimicrobianes o antiinflamatòries. Altres remeis, en canvi, eren més fruit de la tradició que no pas de l’evidència.
La figura de l’apotecari va representar el pas intermedi entre el remei casolà i la medicina científica. Ja en temps de l’Imperi Romà, amb figures com Galè, es preparaven fórmules magistrals amb criteris més sistemàtics. Durant segles, les farmàcies elaboraven xarops, ungüents i tintures a mida del pacient. El gran salt arriba al segle XX amb la síntesi química i la producció industrial de medicaments. La penicil·lina, els antiinflamatoris o els antihipertensius van transformar la pràctica mèdica i l’esperança de vida. El que abans es resolia amb infusions i repòs, avui sovint es tracta amb fàrmacs d’eficàcia demostrada en assaigs clínics.
Això vol dir que hem d’oblidar el remei de l’àvia? No necessàriament. Moltes mesures tradicionals —beure líquids calents, descansar, utilitzar mel per suavitzar la gola— continuen sent útils com a suport. La clau és diferenciar entre allò que pot complementar i allò que pot substituir un tractament necessari.
La farmàcia moderna no és enemiga de la tradició, sinó hereva d’un llarg camí de coneixement acumulat. Entre el rebost de casa i el taulell farmacèutic hi ha segles d’història, però un mateix objectiu: cuidar la salut amb els millors recursos disponibles en cada moment.
Opinió
Una de les farmàcies més antigues de Catalunya es troba a Llardecans, el poble de la meva família materna, i és una autèntica joia veure museïtzades les eines i utensilis que empraven en èpoques passades.
