Tornar a estudi

Nosaltres, els boomers del Baix Segre, no anàvem a escola ni al cole, anàvem a estudi.

Quan tancàvem el paradís de l’estiu, s’acostava de puntetes setembre amb l’olor de llibre nou i la llum fosforescent d’un estoig de colors. En el cas de la meua escola, aquestes petites il·lusions no eren capaces d’apaivagar la por. Setembre inaugurava el regne dels mastegots i les corretjades, que duraria tot un curs. Los coscorrones de Don Luis, sadisme refinat i en castellà. Abans de sortir de casa, demanava sempre a la mare que resés per mi, perquè el seu Déu em fes de sucre.

Al meu poble, però, l’inici de setembre encara ens reservava un petit parèntesi d’absoluta felicitat. Començàvem a estudi sabent que el dia 7 arrencava la Festa Major. Des de les finestres de la classe, vèiem créixer l’envelat al pati. Sabíem prou bé que aquell oasi de cotxes de xoc i de firetes només duraria cinc dies, gairebé el temps de somiar i despertar-te amb un clatellot —“Pena, siempre estás en Babia”— però no importava. Aleshores el futur el conjugàvem sempre en present.

La litúrgia de l’envelat va durar uns quants anys, tota la joventut, fins que van aparèixer els poliesportius i la postmodernitat. Afortunadament, el regne de la por va acabar molt abans. La meua promoció no va gaudir dels beneficis de la Llei d’educació de 1970 fins quatre anys més tard, quan cursàvem setè i les classes es van tornar mixtes. No sé si va ser la llei o més aviat les noies qui va aplacar la bèstia, però de la nit al dia vam passar dels clatellots indiscriminats als grups de treball i les fitxes. Mal que em pesi, he de reconèixer les virtuts de la llei franquista. No només ens va salvar la vida, sinó que va permetre que la generació de l’EGB fos la primera a accedir, de manera popular i majoritària, a estudis de grau mitjà i superior. Escola, cultura i promoció social.

M’he passat gairebé tota la vida tornant a estudi cada setembre. Primer com a estudiant, després com a professor. Ja he perdut el compte de les lleis d’educació que he vist néixer i morir com pollastres sense cap. He vist desfilar consellers, conselleres i altra fauna burocràtica. Només romanen impertèrrits els equips de pedagogs 2.0. I ara també les mentides. L’escola s’ha tornat una no-escola. Imagineu-vos la paradoxa, com un restaurant on s’anés a no menjar.