Vargas Llosaa la Segarra
Mario Vargas Llosa ho deu tot a la Segarra. Res de Perú, Espanya, Barcelona, Raticulín. Tot a Santa Fe de Segarra. D’on era Carme Balcells, la seua agent literària. L’agent de tot: García Márquez, Cela, Neruda, Delibes, Cortázar, Montalbán, Marsé, Mendoza, Allende... La donassa que ho va capgirar tot a favor dels autors. Pinso, pasta, diner. Només podia ser de la Segarra.
No hi ha aigua i l’han de trobar. No hi ha res i ho han de fer. La Segarra és una de les proves més grans de fe que tenim. Tot és esquelètic, esquemàtic, col·locat, inalterable, immutable. La Segarra és la perxa perquè s’aguanti l’americana. Sense ella cau. La Segarra és la veritat més nua i de bufetada. El paisatge divan psicoanalític passant del marró al verd amb pessigolles de surf bogeria hipnòtica. Desperteu! Colla de farsants! La Toscana? La Toscana catalana no és l’Empordà decadent: és la Segarra imponent! No! La Toscana italiana imita, copia, plagia la Segarra. I més val callar i (no) aplaudir.
La Segarra és de poques paraules. És una vídua solemne de la Gran Guerra. La dignitat. L’escassetat. Sempre la mitjania. El silenci. La penombra. I la paraula dita justa i enrogallada. No hi ha més. Estrany que surti una Balcells que revoluciona la literatura mundial? No. D’aquí surten els Vall Companys, els Alsina (Bon Àrea), en Sorigué... D’aquí surt la gana, la necessitat, el miracle de girar el mitjó quan no es té mitjó. De les pedres florides. De la terra de durícies. Dels pobles com una granada de mà. Dels cementiris capsa de sabates a un rober. Del no riure. Del plorar. Deien que Carme Balcells sempre plorava: d’alegria, de tristesa, d’emoció... Aquesta és l’aigua de la Segarra. Un no parar hidràulic. Aquest gota a gota. Sé el que em dic: soc una gota.
Soc 50 per cent Noguera i 50 per cent Segarra. L’humor, la ironia, la rebentada ve del rec. El nervi, el neguit, l’ànsia de la sequera. Són temps funàmbuls i els dies i el futur donen la raó a la Segarra. La periodista Mònica Terribas ens va escriure un article a la revista Horitzons que és l’ADN, el Carboni 14, plutoni de la Segarra, com el seu. Les padrines segarrenques: “La presència és el valor essencial de l’existència de les padrines, aquella presència constant, silent, que acompanya, que vigila, que respira, que escalfa, que cuida, que té cura de tot el que és viu. La presència que garanteix l’existència dels altres.” Ser-hi o no ser-hi. D’això va la cosa.
