Vicky i Pep
La Vicky i el Pep van marxar. Per camins diversos, per dies diferents, però la mateixa setmana. No sé ben bé on són, però hi són. No es coneixien, però jo els coneixia als dos. Són el meu segle XX i el meu XXI. I alguna cosa més.
La Vicky Ibáñez i jo vam ser companys de classe, de promoció, de tot: Facultat de Comunicació Blanquerna (1994-1998). Els primers, els únics. No hi havia ningú abans de nosaltres, no hi havia ningú darrere de nosaltres. Només nosaltres vam tenir el sentiment d’un naixement a la terra per anar més enllà. Vam ser una illa d’arxipèlags. Un país independent, lliure. Vam ser una família. Ens vam estimar molt. La mort de la Vicky va aplanar el xat que tenim els de la primera promoció. Com molts, jo no l’havia vist des de 1998. És igual. Les tisores retallaven una cara del quadre que tenim tots desat sense saber-ho. Falta algú. Érem allà. Sempre som allà. I xas! Ella es dedicava a comunicar la terra que riu i plora: el vi. Salut!
En Pep Companys estava tot el dia xafant terra. Ell no era fotògraf: ell volia ser terra. Volia ser un arbre etern d’aquest Urgell no regat. Mimesi. Ell era del Tarròs, d’aquest Tornabous DF. De la recta, xiquets, de la recta que quan deixes Anglesola i acceleres per la rampa d’enlairament fins a Balaguer, dius: “Ja soc a casa!” Sempre vam parlar de terra i més enllà. Per això el vaig atansar a col·laborar a La Mira, després a Horitzons. Sempre vam continuar assaonant mil projectes, llavors que no van llucar. Quatre dies abans de marxar xerrava amb ell sobre la seua exposició a l’IEI. La seua mort ha fet sortir els vius de sota terra: de Mèxic, a Madrid, passant per Barcelona, o qualsevol racó, és clar, del seu gran Urgell: el millor lloc per viure, el millor lloc per morir.
Li explicava a una companya de la Facultat: El sol de l’Urgell s’aplana com una brasa eterna. Ella va encendre la terra quan vaig dir-los que la Vicky havia marxat. Em va preguntar com un misto: Què havia passat? Quan? Com? Per què? I la seua família? I tot? Com ho faríem? No ho sé. Amb ella tampoc ens havíem vist des de 1998. I vam fer un petit país de temps, de paraules. De les nostres vides: les mal jugades i les ben parides. Parlar. Esfilagarsats. Esllenegats. Desfets. Vam fer un backup. Una còpia de seguretat. Desats. Sutura. Cosir. Recosir. La mort és una oportunitat pels vius.
