Lleida 1926-2026
El 31 de desembre els meus gats i jo ens carreguem dos saques a l’esquena i una aixada a la mà. Ens amorrem a l’ampolla d’aiguardent i cavem. Fem dos forats: el dels records i el dels oblits. I mentre van caient totes les coses anem xumant com si ja no ens quedés res. Ho colguem tot de terra. I resem sense paraules amb els ulls picant: “Any nou, vida nova”. De patac, des de l’infern, brota un dimoni enforquillat i ens escup flames de terra als morros bramant: “Any nou, vida vella”. Doncs, esperem donar-li raó aquest cop a l’àngel caigut.
2026 ens hauria de dur a 1926. I ho hauríem de festejar i si cal glorificar. Fa cent anys que li diem Lleida a Lleida. I li hauríem de donar les santes i diabòliques gràcies a Pau Guimet Prats, un jove editor de 20 anys. Ell pica a Déu, és a dir, a Pompeu Fabra. Miri, mestre, una pregunta… Hem d’escriure Lleida, o Lleyda? I el seny endreçador de la llengua catalana baixa a la Terra i contesta: “Jo no tindria cap inconvenient a escriure Lleida d’acord amb l’ortografia dels noms comuns. Amb els temps, crec que no s’escriurà altrament”. I a partir d’aleshores Lleida serà Lleida. Però el tema supera la religió lingüística.
Guimet dialoga amb Fabra d’una manera revolucionària: als mitjans de comunicació. Ho fa amb un article a Vida Lleidatana (1926-1931), de la qual serà editor. Des d’aquestes pàgines tuteja públicament, popularment, amb la divinitat. És la publicació que sincronitza Lleida amb Catalunya. Som davant de la millor revista que s’ha fet a Lleida i que juga la lliga de les grans publicacions fetes al país abans de la Guerra. I què hem de celebrar? Fàcil: ho saben al cel i a l’infern.
Guimet-Lleida, Vida Lleidatana, neixen quan tot els diu que no han de néixer: en plena dictadura de Primo de Rivera. La censura contra el català és de carnisseria. I ells, allà. També després del més enllà. A Guimet de 1939 a 1947 li confisquen la impremta. I d’amagat va continuar publicant paper en català. Després la va ampliar i també la va fer llibreria: venia llibres en català prohibits i editats a París. Aquella Lleida de tots va passar a ser Lérida d’uns. I els vius es van haver d’entaforar al clot per sobreviure. Traguem-ho tot a la llum i de sota terra. I fem que el diable tingui raó: Any nou, vida vella… i bella. Feliç 1926-2026.
