La Catalunya real

Aquests dies molta gent s’ha tornat a posar davant el mirall i s’ha preguntat: soc real? Gran pregunta. I si no soc real què soc? Virtual? Sobrenatural? Quinzenal? Providencial? Del Nepal? Torna la lletania metralladora: la Feria de Abril és la Catalunya Real? De veritat? Provat científicament? Cent per cent cotó? Per a qualsevol criatura que cregui que sí que ho és la convidem a pujar a un autocar.

Cal que agafin aquest vehicle destinat a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes. I a donar tombs i més tombs. El nacionalisme espanyol, barceloní, selenita, es cura viatjant per Catalunya. Recorrem el país, no el territori, i és altament probable que es puguin trobar restes, encara palpitants, eixorovides, fresques, com arengadades del pleistocè superior.

Veuran que en llocs que mai s’haguessin afigurat hi viuen persones. De carn i ossos. Sí, éssers humans. Ànimes que cada dia fan les seues necessitats. I després van a treballar o a caçar mamuts. També saben distreure’s i col·leccionen segells de xemeneies peregrines, o fan exposicions d’escopinades a l’aire lliure. Però el que descobriran en aquest viatge d’autocar és una Catalunya que no surt als mapes. Tampoc a les neurones. Albiraran comunitats d’individus que tenen aigua potable, electricitat, vehicles a motor… Fins i tot fan anar internet. Dit d’una altra manera, mortals que tenen connexió amb el món exterior. Trobaran que aquests subjectes mouen la boca amb ganes d’expulsar coses i més coses. D’aquí lo dels gargalls verbals. Realment, és sorprenent aquest tipus de vida, entrellucada gràcies a l’existència d’una política de transports públics com els autocars que permeten viatjar en el temps.

Creiem que, pel bé de la humanitat, però també per Catalunya, que cal fomentar els llaços, i les cordes, i si cal les manilles, d’unió i fraternitat entre les tribus i la metròpoli. Entre la Catalunya menys real i la més real. Cal que vinguin, com es va descobrir Amèrica, i totes les colònies i perfums, a explicar-nos de què va l’assumpte. La civilització, l’educació, el progrés, en diuen. Els estem esperant. Afamats, ansiosos, delerosos de les noves d’un món que no es coneix. Per dir-los-hi a la cara: que potser els altres són ells. I que els indígenes ja hi érem. I potser els emprenya que hi continuem sent. Que siguem reals.