Colonitzar la Lluna
El 1969, amb l’arribada de la missió Apollo 11, els EUA van posar per primera vegada un ésser humà a la Lluna en plena Guerra Freda. Aquell moment es va inscriure en l’imaginari col·lectiu com una fita de progrés i descoberta, un gest que ampliava els horitzons de la humanitat i projectava la capacitat humana d’explorar allò que fins aleshores només havia estat contemplat des de la distància.
En aquell moment, l’espai es veia com un lloc verge, sense explorar –des d’una mirada que tendia a entendre’l com a disponible. Però en realitat era un espai natural més del cosmos, una minúscula part dins l’univers, plena de matèria i de vida –entesa en un sentit ampli–; també d’un buit que no era absència, sinó una realitat en si mateixa.
Avui la Lluna està envoltada d’orbitadors que la cartografien, com l’Orbitador de Reconeixement Lunar, i a la seva superfície hi resten mòduls, rovers lunars i instruments de missions passades, mentre noves naus hi continuen arribant. Dins el projecte International Lunar Research Station, la Xina avança amb el seu programa Chang’e i anuncia una futura base lunar. Impulsat durant el primer mandat de Donald Trump, els EUA responen amb el programa Artemis i la voluntat de tornar-hi i establir-hi presència sostinguda.
Si l’univers s’ha sostingut en certa harmonia fins avui, el sistema que s’emprèn des de la Terra comença a competir-hi. Tanmateix, quina és la voluntat veritable que s’amaga darrere del viatge espacial recent? I amb quina visió a llarg termini s’està projectant?
La Lluna té un paper clau en l’equilibri de la Terra, ja que contribueix a estabilitzar l’eix terrestre, regula les marees i influeix en els cicles naturals del planeta, factors que han afavorit unes condicions estables per al desenvolupament de la vida. Abanderada del caos, però, la humanitat colonitza i explota allà on arriba i, malgrat l’aprofundiment en la ciència, oblida allò essencial: que l’equilibri no es troba en les parts, sinó en un tot harmònic que ens és, en gran mesura, indesxifrable. I és precisament perquè aquest tot resta fora del nostre abast que comprendre’n només fragments pot acabar esdevenint un risc. Intervenir en una part sense entendre el conjunt no només és una limitació, sinó una amenaça que ja comença a desplegar-se.
