Quant tarda el progrés?
És possible exercir violència masclista si no ets un home? La pregunta incomoda perquè ens obliga a endinsar-nos en una contradicció que sovint preferim resoldre amb categories clares.
La violència masclista és estructural. Neix d’una cultura patriarcal que durant segles ha situat les dones en una posició de subordinació i ha convertit la violència física, sexual, psicològica o econòmica contra elles en una realitat quotidiana. Aquesta estructura l’han construït i sostingut majoritàriament els homes, però les estructures culturals no viuen només en aquells que se’n beneficien. També poden habitar les persones que perjudiquen.
Una dona pot reproduir la misogínia. Pot considerar una altra dona inferior, culpabilitzar una víctima d’una agressió sexual o perpetuar patrons de submissió i desigualtat. Haver crescut en una societat que et situa per sota no impedeix que interioritzis la mateixa jerarquia i la projectis sobre altres dones. Al capdavall, aquesta és una de les fortaleses de qualsevol sistema cultural: aconseguir que les seves lògiques siguin reproduïdes fins i tot per aquelles persones que en pateixen les conseqüències.
Aquests dies, el Tribunal Suprem ha confirmat la condemna per violència de gènere d’una persona que va agredir la seva exparella i la seva filla quan registralment era un home i que, després de rectificar el seu sexe al Registre Civil i passar a constar com a dona, pretenia que el canvi afectés la qualificació dels fets. El Suprem ha deixat clar que una rectificació posterior no té efectes retroactius i ha advertit que tampoc es pot utilitzar un canvi registral anterior per eludir la llei si se’n demostra la intenció fraudulenta. La sentència protegeix així els drets de les persones trans davant d’una possible instrumentalització i, alhora, ens retorna a la pregunta inicial: si el masclisme és estructural, fins a quin punt podem determinar qui pot reproduir-lo únicament a partir del seu gènere? Sabem que les lleis no avancen al mateix ritme que les estructures culturals amb què es relacionen.
Avui, al museu MORERA de Lleida, una de les peces de la proposta curatorial que presento posa precisament el cos trans davant d’una de les paraules que més ens agrada pronunciar: progrés. L’artista SiiGii formula una pregunta aparentment senzilla: “Quant dura la meva vida? Quant temps tardarà el progrés?”
