La fórmula magistral

La felicitat és un tema transversal en molts dels meus escrits. En aquesta ocasió, però, vull tractar-lo directament. La felicitat és un estat basal. No és una emoció intensa i efímera, ni el fruit de l’èxit, la fama o el poder. És quelcom més de fons, que es manifesta amb sentiments de pau, serenitat, plenitud, autorealització. S’assoleix quan s’ha trobat el sentit de la vida i la maduresa plena en totes i cadascuna de les esferes del ser.

Alguns em direu: “Però, Sílvia, sense diners és impossible ser feliç.” En allò més fonamental, aquesta afirmació és fal·laç. Certament, un no pot ser feliç si no té cobertes les necessitats elementals, però cobrir-les no ens fa feliços, sinó que ens garanteix la tranquil·litat de la supervivència. L’home pot començar a parlar de felicitat quan la supervivència està garantida. Així, doncs, calen diners per sobreviure, però els diners no donen la felicitat.

“Però, Sílvia, els diners ajuden a ser feliç.” Fal·làcia altre cop. Els diners ajuden a tenir més coses i a tenir més experiències gratificants que produeixen un plaer momentani. Imaginem-nos viatjant pel món, cada dia de restaurants… Arribarà un dia que, com tota droga, en necessitarem més. La vida de ric acaba avorrint, perquè els diners esmerçats en el propi gaudi el que garanteixen i afavoreixen és el plaer momentani i inflar l’ego davant dels altres. El plaer és un pic de dopamina (neurotransmissor cerebral) que funciona com els focs artificials, fa una ràfega de llum i s’apaga. I cada vegada els necessites més vistosos i més espectaculars per produir el mateix efecte. Però sempre s’apaguen. La dopamina és vistosa com l’or i llaminera com el sucre, però és la porta equivocada cap a la felicitat.

Els neurotransmissors claus en la felicitat no és la dopamina, sinó la serotonina i l’oxitocina.

“I doncs, Sílvia, quina és la porta correcta, què podem fer per augmentar aquestes substàncies de la felicitat?”

Podem fer 6 coses. Totes contrastades científicament en un estudi realitzat a la Universitat Harvard que va analitzar els trets comuns de persones que havien aconseguit la felicitat plena.

La primera, l’amor. Rebre amor profund i rellevant. Estimar i sentir-se estimat. Sentir-se acompanyat i amb suport emocional sòlid i incondicional. I això no va de likes, sinó d’amor real.

La segona, la gratitud. L’altruisme. Paradoxalment, com diu l’adagi, fa més feliç donar que rebre. La felicitat és expansiva i generosa.

La tercera, l’optimisme i la resiliència. Les situacions, problemes i dificultats de la vida no determinen la realitat. El que determina la realitat és el com nosaltres la percebem, processem i afrontem. Aprendre a adaptar-se a l’adversitat, més encara, treure’n partit o veure’n allò positiu o que ens ajuda a millorar és una altra clau per ser feliços. Aquí caldria sumar-hi també l’autoestima, el fet de parlar-nos amb respecte, afecte i compassió durant els diàlegs interns.

La quarta, evitar la procrastinació. No ajornar el que és important. Això implica definir una escala de prioritats i mirar que aquesta escala de prioritats no l’escrigui el nostre ego, que sovint ens enlluerna i entabana, sinó el que sabem que ens fa bé i cal fer.

La cinquena, la fe. Ens pot sorprendre, però tots els estudis apunten a una correlació positiva i estadísticament significativa entre la fe i la felicitat.

La sisena, cuidar el cos. Mens sana in corpore sano. Això és, alimentació equilibrada, evitar el sucre i 30 minuts d’activitat física a l’aire lliure al dia.

N’hi ha d’altres que podríem afegir, però aquestes sis són prou rellevants per a començar a donar-hi uns quants tombs i posar-nos a treballar. Cadascun d’aquests 6 ens comporta un treball voluntariós de reestructuració per, com deia Ramón y Cajal, esdevenir escultors de la nostra pròpia ment.