Ambients familiars tòxics

L’estrès tòxic no només afecta individualment qui el pateix, sinó tots els membres de la unitat familiar de convivència. Però què significa estrès tòxic? Es parla de tres tipus d’estrès: l’estrès bo o adaptatiu és aquell que ens prepara per assumir un objectiu o desafiament concret, superar un perill o amenaça real.

L’estrès tolerable és aquella activació bioquímica que garanteix complir amb les obligacions quotidianes.

L’estrès tòxic és aquell que sobrepassa el límit saludable de l’estrès tolerable. És aquell que compromet la nostra salut física i psicològica: l’acumulació de cortisol (un glucocorticoide) i epinefrina (adrenalina) en el torrent sanguini sostinguda en el temps que pot arribar a intoxicar l’organisme.

S’hi afegeix que l’afectació no és només per a l’individu que pateix aquest tipus d’estrès. Cal ser conscients que les conseqüències afecten tot el nucli familiar de convivència. Així doncs, un ambient familiar en què abunden el mal humor, el neguit i l’angoixa, és molt fàcil que també hi proliferin els crits, les discussions, els enfrontaments, etc. Aquest clima converteix el nucli familiar –que hauria de ser un espai segur, de confort i estabilitat, de maduració i aprenentatges– en un ambient tòxic, desadaptatiu i desfavorable per a tots els integrants, especialment pels menors, el cervell emocional dels quals s’està desenvolupant.

Més concretament, com afecta aquest ambient tòxic? L’afectació es produeix en tres nivells:

Fisiològicament: amb somatitzacions diverses tals com mals de cap, problemes intestinals, insomni, alteracions de la conducta alimentària, dolors cervicals, contractures, tics o tremolors i mal estat de salut en general. Estudis afirmen que els nens que viuen en aquest ambient tenen sistemes immunitaris menys eficients i, per tant, emmalalteixen més. També s’ha demostrat que els nens en ambients d’estrès sostingut tenen més tendència a la diabetis i a l’obesitat.

Conductualment: augmenta sensiblement les males contestacions, la poca paciència i la irritabilitat. També augmenten les baralles, l’aïllament i les conductes evasives i addictives. Alhora, disminueix l’empatia, la dedicació de qualitat, l’escolta activa i les mostres afectives entre els membres del nucli de convivència. En el cas dels menors, s’ha trobat un pitjor rendiment escolar. Cal fer esment, també, que els nens són especialment sensibles (permeables) al to emocional de l’ambient i dels discursos. Els queda més gravat el com els has dit una cosa que l’argument usat. La forma importa, per tant, cal ser curosos quan ens expressem o ens comuniquem, no només donant exemple els adults entre nosaltres, sinó també en la forma en què els pares exercim l’autoritat sobre els menors.

Psicològicament: més problemes d’ansietat, estats de tristesa i depressions i, en el cas dels infants, s’hi afegeixen les dificultats en el procés de maduració emocional i de construcció de l’autoestima. Moltes tristeses o depressions, efectivament, provenen d’estats d’estrès sostinguts en el temps.

Si la pau i la serenitat correlacionen positivament amb la felicitat individual i col·lectiva del nucli familiar, l’estrès correlaciona negativament. I si tot pare-mare desitja la felicitat present i futura dels seus fills, aquest és un aspecte cabdal a tenir en compte: oferir-los un ambient saludable i equilibrat on predomini l’amor, el respecte, la concòrdia i l’harmonia.