Incapacitat per estimar

Fa temps, a Catalunya Ràdio, vaig reflexionar sobre aquest tema. Em fou complicat poder desenvolupar mínimament la qüestió. Ho faig ara.

A algunes persones els costa obrir-se afectivament, confiar i establir vincles romàntics sans i estables. Mostren reticència davant la perspectiva d’una relació sentimental. Per què succeeix?

Malgrat que estimar és una capacitat innata, producte adaptatiu de l’evolució, no tots els individus són capaços d’estimar.

Hi ha persones amb trets psicopàtics, narcisistes i/o amb sistemes límbics hipoactius per als qui és impossible l’amor, la capacitat d’establir vincles afectius-romàntics rellevants.

La immensa majoria, però, som aptes per enamorar-nos, estimar de forma sana i establir vincles sòlids i profunds amb una altra persona. Si això no succeeix, caldrà identificar les causes –en aquest cas reversibles– que ens bloquegen afectivament. En destaco vuit:

1. Situacions d’abandonament dels nostres pares o cuidadors durant la infantesa o una mancança de vincles segurs i de confiança incondicional en aquesta etapa de la vida. Això, a l’edat adulta, pot provocar problemes per confiar en una parella, pors i inseguretats. També pot generar, com ens mostren les teories de l’aferrament, dependències tòxiques que impedeixen un amor sa i madur i, per tant, sòlid i estable.

2. Situacions d’abús sexual o emocional durant la infància o preadolescència. El dolor conscient –o inconscient– que provoca una situació d’aquest tipus, davant la qual els infants estan mancats de recursos d’afrontament eficients, pot desembocar, a l’edat adulta, en un bloqueig de les emocions com a mecanisme de protecció.

3. Males experiències, pròpies o vicàries, de fracàs afectiu (ex. relacions tòxiques, divorci dels pares, situacions de dol no resoltes –a causa del divorci propi o de la mort de la parella amb la qual havies establert una forta vinculació emocional...) poden desembocar en una abúlia (no voler “complicar-se la vida”) que evita l’enamorar-se o el voler tornar-se a enamorar, desenvolupant-se o consolidant-se patrons de pensament en aquesta línia.

4. Una baixa autoestima que, com en la causa anterior, també generaria patrons de pensament incapacitants per a les relacions afectives: una actitud pessimista (“no puc”, “no soc capaç”, “no anirà bé”, “sortirà malament”) que retroalimenta, en cada autoinvalidació, una apatia creixent per les relacions afectives.

5. Les addiccions al treball, a l’èxit professional o personal, ja sigui per una personalitat amb trets egocèntrics o narcisistes, ja sigui a causa de models educatius paterns. Aquestes orientacions compulsives fan molt difícils els vincles afectius de parella estables, ja que l’amor és molt més que una reacció hormonal i emocional. Aquestes persones poden iniciar relacions però difícilment poden assolir una posició de compromís, lleialtat, dedicació, entrega, comprensió i generositat que superi el límit del “ jo” i inclogui un “tu”.

6. El perfeccionisme romàntic. Aquesta causa ha adquirit més rellevància amb l’aparició dels films romàntics i, més recentment, amb els fenòmens de comparació provocats per l’ús de les xarxes socials, on apareixen parelles perfectes. Això fa que algunes persones elevin tant les seves expectatives sobre la parella o la relació que es fa complicat avançar en l’establiment de vincles afectius rellevants.

7. La falta d’afecte durant la infantesa també pot fer que d’adults el busquem de forma dependent, excessiva i tòxica.

8. La complaença. Hi ha persones, que a causa de trets de personalitat o de referents rellevants durant les primeres etapes del desenvolupament, confonen la complaença amb l’amor. Certament, en l’amor hi ha generositat i entrega envers l’altre, però des de la gratuïtat i no des de la servitud.

És cert que quedar-se sol és una opció socialment acceptable –reforçada per l’actual cultura de l’hedonisme, l’egocentrisme, la independència i l’autosuficiència–. Amb tot, els estudis i les evidències ens mostren que no és l’opció psicològicament més saludable.