El canvi

Començo explicant-vos breument un experiment: “l’experiment del llapis”. Es divideixen els participants en dos grups i se’ls dona un llapis. Al primer grup se li demana posar-se el llapis sota el nas i subjectar-lo arrufant el llavi superior, adoptant una expressió facial semblant a l’enuig. Al segon grup, en canvi, se li indica que es posi el llapis a la boca, també en horitzontal, fent que superi les comissures i simulant un somriure, dibuixant així una expressió alegre.

A tots dos grups se’ls mostren unes mateixes vinyetes. El resultat és revelador: el segon grup les percep com a més divertides, mentre que el primer no. La mateixa realitat és interpretada de manera diferent segons l’expressió facial –és a dir, la conducta– dels individus.

La conclusió és clara: l’expressió conductual influeix en l’expressió mental –en la cognició–.

Arran de l’evocació d’aquest experiment, plantejo una pregunta: “Ballo perquè soc feliç o soc feliç perquè ballo?”

Segons la psicologia, ambdues afirmacions són certes. Això s’explica a través de l’esquema E-P-C: Emoció (E), Pensament (P) i Conducta (C) es condicionen i es retroalimenten. Les sinergies entre aquests tres elements determinen com interactuem amb la realitat: com la processem, com l’afrontem, com la interpretem i com aquesta ens influeix.

Per qüestió d’espai, em centraré en la part Pensament-Conducta (P-C) i viceversa.

El filòsof francès Blaise Pascal reflexionà sobre les màscares socials i la seva capacitat per definir-nos. Ho resumí amb una sentència que ha fet fortuna:

“Actua com penses o acabaràs pensant com actues.”

La conducta (C) –les màscares que adoptem, la manera com actuem, els hàbits– acaba influint en el nostre pensament (P). Entendre això ens és útil si sabem utilitzar-ho al nostre favor.

Segons aquest esquema, si volem ser persones més alegres, per exemple, cal començar per actuar alegrement: relacionar-nos, expressar-nos i comportar-nos com si ja ho fóssim, encara que inicialment no ho sentim així. Aquesta actuació activarà circuits cerebrals alternatius que, amb la repetició, poden esdevenir dominants. Quan això passa, s’ha produït el canvi (C → P).

El mateix succeeix en sentit invers. Si ens esforcem a pensar de manera més positiva i ho repetim de forma sostinguda, activem nous circuits neuronals. Amb el temps, aquests es reforcen i esdevenen preferents. Aquí s’ha produït el canvi (P → C).

Tot plegat és possible gràcies a la plasticitat cognitiva del nostre cervell, que ens permet reformular circuits neuronals a partir de dos elements clau: el propòsit i la repetició.

Sabent això, us proposo provar-ho en primera persona:

– Un canvi P → C: modificar un estil de pensament (per exemple, el pessimisme).

– Un canvi C → P: modificar un hàbit conductual (com el sedentarisme).

Primer pas: definir l’objectiu.

Per exemple: “Pensar de manera més positiva i resilient” (P → C) o “Adoptar un estil de vida més actiu” (C → P).

Segon pas: operativitzar el canvi.

Aquest pas pot requerir l’acompanyament d’un professional.

– En el cas P → C, per aprendre tècniques de reestructuració cognitiva o pensament resilient.

– En el cas C → P, per desglossar i concretar el nou hàbit en accions clares i assumibles.

L’objectiu d’aquest pas és assolir un pla detallat.

Tercer pas: posar-ho en pràctica.

Amb el guió clar, cal actuar. Com actors, comencem a representar el nou patró. Això activa circuits neuronals fins aleshores poc utilitzats. Amb la repetició, aquests guanyen força fins a esdevenir dominants. És en aquest moment quan el canvi s’ha consolidat.

Això no és ciència-ficció. És neurociència aplicada, avalada per la recerca i contrastada en la pràctica clínica.

Si ens ho proposem, és possible.