Decisions doloroses

Ostres! Quin desastre! M’has deixat galdosa! I les lamentacions continuaven mentre em posava vermella com un tomàquet i em volia morir de vergonya. El meu plat d’espaguetis a la seva faldilla blanca immaculada, amb la salsa relliscant ràpidament per les mitges. Quina merda de salsa, pensava jo, mentre la dona no parava de cridar-me. Em vaig disculpar i em vaig oferir a pagar les despeses de la tintoreria, marxant de l’escena del crim tan ràpid com vaig poder. I amb gana! La faldilla es va quedar amb els meus espaguetis i jo sense dinar, amb els budells rondinant i reclamant la meva atenció. Vaig tornar de nou a l’oficina i em vaig conformar amb unes galetes de la màquina. No menjo mai hidrats, però aquell dia s’ho valia; la meva tortura dels últims mesos s’acabaria, per fi venien reforços al rescat. Ens havia comprat una multinacional i les presses per a la integració m’havien tingut fent èxcels i informes dia i nit. Una empresa molt orientada a les persones, em va dir el meu director general, que no em preocupés, que aprendria un munt, que ja era hora de gaudir una mica després de tants mesos de feina dura.

Ostres! Vaig cridar quan vaig veure volar els espaguetis directes cap a la meva faldilla. Aquell matí havia triat molt bé el meu outfit: professional, amb un toc femení, en tons clars, per transmetre tranquil·litat i confiança segons havia llegit al Vogue. Esperava que la roba ho fes per mi, perquè de tranquil·la i confiada, res de res: estava histèrica. Ahir m’havien informat que la meva arribada a l’empresa acabada d’adquirir pel grup seria triomfal: havia d’acomiadar la responsable de recursos humans que hi havia fins ara. No puc imaginar una entrada millor. D’aquí que, en veure aquella massa rogenca aterrar a la meva faldilla, m’encengués com una fera. La meva confiança i tranquil·litat prestades s’escolaven al mateix ritme que ho feia la salsa. Vaig sortir al carrer a la recerca d’un recanvi amb tota la pressa del món i, si podia ser, d’una tintoreria, que vaig trobar abans d’enfilar-me al taxi.

Em va rebre el director general amb cara de pansa. A ell també l’havien informat ahir de les meves directrius i poc va poder fer, ja no manava. Recuperar la rendibilitat com més aviat millor era la prioritat, i per això calia prendre decisions doloroses, li havien dit. A la de recursos humans la seguien el director financer, el de sistemes, uns quants d’administració, un parell de comercials, i la llista continuava. No sabia de la missa la meitat, però veia per on anaven els trets: ebitda i poca cosa més. Una pel·lícula ben diferent de la que m’havien venut. Encara intentant pair la informació que em donava el director general, em va portar al despatx de la primera víctima. La vaig reconèixer a l’instant, li vaig donar la factura de la tintoreria i me’n vaig anar.