Pasquade 1916
Mario Vargas Llosa ha estat un crític contundent del catalanisme polític, al qual acusava de tribal, identitari i regressiu. Aquesta posició la va expressar tant en articles com en intervencions públiques, on va defensar ardidament la idea d’Espanya com a nació unitària i indissoluble. Tanmateix, hi ha una obra seua de 2010 (El sueño del celta), on retrata la vida de Roger Casement –diplomàtic britànic, defensor dels drets humans al Congo i al Perú, i activista per la independència d’Irlanda– que sembla entrar en conflicte amb la seua posició política.
Dublín, dilluns de Pasqua de 1916. Un grup de patriotes irlandesos pren les armes per alliberar el seu poble del jou britànic. Aquell 24 d’abril, centenars de voluntaris van ocupar edificis estratègics del centre de la ciutat. Al capdavant, Patrick Pearse, mestre, i James Connolly, sindicalista i socialista. Davant la porta de l’Oficina Central de Correus, a O’Connell Street, proclamen la república independent d’Irlanda.
L’exèrcit britànic no trigà a reaccionar amb una duresa implacable: artilleria dins la ciutat, bombardeigs des del riu Liffey, combats al Trinity College... Després de sis dies de lluita desesperada, els rebels es van rendir i els seus líders foren afusellats a la presó de Kilmainham. Roger Casement, exdiplomàtic britànic i protagonista de la novel·la de Vargas Llosa, va ser jutjat per traïció i penjat a Londres el 3 d’agost de 1916. Probablement, Irlanda era, per a Vargas Llosa, un escenari llunyà i del passat, i això li permetia abordar la causa nacionalista com una tragèdia literàriament rica i sense els riscos d’implicació personal o política que li suposava la reivindicació catalana, més actual i propera.
Deixant a banda el valor literari de l’obra de l’escriptor traspassat recentment, és evident que va ser incapaç de superar el fort biaix ideològic que li va impedir, en els darrers anys, comprendre el vincle existent entre les aspiracions d’Irlanda i de Catalunya.
Cinc anys més tard de la sublevació de Pasqua, va néixer l’Estat Lliure d’Irlanda. No pas sense dolor, ni sense un futur que encara avui es debat, entre la unitat i la divisió. Però aquella llavor –la d’un poble que va tenir el coratge d’alçar-se per ser lliure i per ser ell mateix– continua viva.
