L’home armat
Fa més de cinc segles, una cançó borgonyona es va escampar per Europa. Parlava d’un home armat amb cota de malla, d’un món desconfiat, colpit per la guerra. Evocava el terratrèmol emocional provocat per la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans. L’homme armé es va fer popular i es va convertir en consigna: calia protegir-se, preparar-se per al combat. Era una música de frontera, de cavallers, d’aliances fràgils i murs que tremolaven. I tanmateix, aquella cançó bèl·lica es va acabar convertint en el “cantus firmus” –la melodia central inalterada– de més d’una quarantena de misses polifòniques del Renaixement.
Com va ser possible la transfiguració d’un motiu de guerra que evocava renecs al carrer i tocs de trompeta cridant a les armes? Aquells compositors no amagaven la guerra: la feien passar pel cor. La vestien de polifonia, la posaven al centre del ritual. I, des d’allí, hi feien florir una altra cosa: una harmonia inesperada.
Jo encara vaig fer el servei militar. Vaig desfilar, vaig aprendre a manipular un fusell, hi vaig viure un 23-F ple com un mirall trencat. Recordo l’eco de les files en moviment, l’adoctrinament, la incomoditat i el fred de les guàrdies nocturnes... Hi torno a pensar aquests dies, quan les notícies parlen de bombardejos, fronteres tancades i famílies que fugen amb la por als ulls. Gaza, Ucraïna... El món s’omple, un cop més, d’homes armats. I aquesta vella música de guerra torna a sonar. L’hem d’ignorar? O ens atrevim a escoltar-hi alguna cosa més?
Tants segles després, torno a aquella cançó antiga en la versió esquinçada i vibrant de Peter Maxwell Davies. El 1968, va compondre una Missa super L’homme armé plena de tensió, i la va revisar el 2002, com si volgués advertir-nos, des del canvi de mil·lenni, que la història no havia canviat tant. La podeu escoltar a SoundCloud o a Spotify.
La versió de Davies no resava. Advertia. Sacsejava. Amb una música esquinçada preguntava: “Heu viscut Auschwitz, Hiroshima, Sarajevo. I encara continueu armats?”. No és una audició còmoda. Però potser avui més que mai ens cal sentir totes les veus de l’home armat –les que resen, les que alerten, les que intimiden– per poder escoltar la veu que encara falta: la veu de l’home desarmat. La veu de la pau.
