Cal anar a Venècia?
M’acabo de comprar Venècia. Ciutat de pèrdues, l’últim llibre d’un amic estimat i admirat (Enric Bou) que, entre 1981 i 1983, va ser un professor de l’Estudi General de Lleida que va deixar empremta. Nascut a Barcelona, ha estat catedràtic a la Brown University i professor a la Università Ca’ Foscari de Venècia. És una figura important de la catalanística contemporània, amarat d’un cosmopolitisme sòlid, forjat en el trànsit entre ciutats, llengües i tradicions literàries. Acumula una combinació privilegiada de rigor universitari, projecció internacional i interès per temes no només relacionats amb la literatura, sinó també amb la memòria, el viatge i la cultura urbana.
La impressió de la meua primera lectura (d’una tirada) és la d’un llibre escrit contra la banalització turística de Venècia. Bou explica de manera sensible i funcional com és aquesta urbs que persisteix físicament mentre perd densitat humana, vida quotidiana i realitat històrica. Hi apareix com una ciutat “que ja no existeix” del tot, convertida en parc temàtic, però aquesta elegia no la fa només des del lament. Bou hi superposa la seua experiència viscuda i la memòria literària: Venècia reviu en les veus de Proust, Morand, Brodsky, Matvejevic o Scarpa, i, en el llibre, la ciutat és presentada com un lloc real i com un sediment cultural, encara que amenaçat de desaparició. Bou fa de Venècia una metàfora general: la fragilitat dels assoliments humans, la vulnerabilitat de les ciutats històriques i la dificultat de conservar allò que admirem quan ja n’hem erosionat les condicions de vida. En aquest sentit, el llibre sembla menys venecià del que aparenta: parla també d’altres ciutats europees i deixa entreveure paral·lelismes amb Barcelona.
El llibre de l’Enric no sembla escrit per empènyer el lector cap a Venècia, sinó per dissuadir-lo delicadament de contribuir a la seua consumpció. La seua proposta és una altra: salvar la ciutat per mitjà de la lectura, de la memòria i de l’art, i acceptar que, de vegades, la forma més digna de gaudir d’un lloc és no contribuir al seu desballestament. Llegir l’Enric continua essent, per als qui l’apreciem, una forma d’intel·ligència compartida: una mirada culta, sensible i exigent, que mai no renuncia a entendre millor el món.
