La gent que no fa soroll
En els seus xous, Bad Bunny ha convertit la Casita en un dels símbols visibles del seu homenatge a Puerto Rico: una casa petita, acolorida, familiar, amb cadires de plàstic i aire de barri. Enmig d’un espectacle global, de pantalles, estadis i milions de mòbils espurnejant, la caseta sembla expressar una veritat elemental: tots venim d’algun lloc concret, d’una cuina, d’un carrer, d’una veu que ens cridava pel nom.
Però els símbols també es poden esguerrar. Quan una casa humil puja a l’escenari, deixa de ser només una casa i es converteix en decorat. I un decorat sempre és de circulació restringida. Qui hi pot entrar? Qui hi pot seure? Qui pot saludar des de la finestra? Qui es queda fora, mirant-s’ho com un estaquirot? Allò que havia de representar la gent senzilla, la gent que no fa soroll, corre el risc d’acabar ocupat pels de sempre: celebritats, influencers, convidats VIP, gent buscant la millor ubicació. La caseta popular esdevé, així, un petit espai aristocràtic. No per la mida, sinó pel privilegi d’aparèixer-hi.
La vida real, en canvi, depèn sovint de persones que no aspiren a convertir-se en imatge: la veïna que rega les plantes de l’entrada; el professor que arriba preparat a classe; el funcionari que resol un assumpte sense complicar-lo innecessàriament; la infermera que recorda el nostre nom; el pare o la mare que aguanten sense convertir el sacrifici en retret; l’alumne que escolta; el treballador que deixa les coses millor de com les ha trobades.
No són herois. Són persones sense èpica i sense titular. No salven el món en majúscules, però eviten que es desfaci del tot. Les xarxes ens han convertit en emissores permanents: tothom té una opinió, una causa, una foto, una denúncia, una superioritat moral. Enmig d’aquest soroll, la discreció dels qui fan una feina moral de baixa intensitat —sostenir, endreçar, acompanyar, complir— sembla una minúcia, però potser és una de les formes més altes d’elegància cívica.
Parlem molt de lideratge, excel·lència i influència, però massa poc de continuïtat, fiabilitat, paciència i mesura. Sense aquestes virtuts modestes, les institucions, les famílies i les ciutats es tornen inhabitables. Potser la qüestió no és qui surt a la Casita, sinó qui en queda fora: la gent que aguanta el món des de baix i que no apareix a la fotografia...
