Sarcènit
L’editorial Fonoll acaba de publicar la versió completa de Sarcènit, la novel·la de Jaume Vila Ricart, editada i prologada per Eduard Batlle, que ha dedicat anys a estudiar-la i reivindicar-ne la importància. El títol remet a una partida del Poal, però també designa una de les obres fonamentals de la literatura de Ponent i especialment del Pla d’Urgell. Escrita inicialment en castellà –en ple franquisme difícilment hauria pogut veure la llum en català–, va ser finalista del premi Nadal de 1950 i es va publicar el 1951, molt retallada per la censura. El 1985 Vila Ricart en va donar a conèixer la versió catalana. Ara, setanta-cinc anys després de la primera redacció, n’arriba el text íntegre.
Eduard Batlle no exagera quan afirma que Sarcènit posa les bases de l’imaginari literari de Ponent. La novel·la narra un món en transformació: el dels pobles urgellencs abans i després de la construcció del canal, una obra que va alterar per sempre el paisatge, l’economia i la manera de viure d’una part decisiva de la Catalunya interior. Però el llibre no és només una novel·la sobre una de les infrastructures hidràuliques més importants d’Europa. És, sobretot, una narració sobre el pas d’un temps a un altre, sobre la memòria d’un territori i sobre la dignitat d’una gent, d’una tradició i d’un paisatge que havia quedat fora dels grans relats literaris del país.
Amb Sarcènit, la plana de Lleida deixa de ser només escenari i es converteix en matèria narrativa. Hi apareixen tradicions, feines, costums, danses, conflictes i formes de vida que el progrés transforma i, en part, esborra. En aquest sentit, Vila Ricart dialoga amb l’antecedent memorial i popular de Serra i Boldú i obre un camí que després han eixamplat, des de registres molt diversos, autors com Josep Vallverdú, Guillem Viladot, Felip Gallart, Francesc Puigpelat, Vicenç Villatoro o Vidal Vidal.
Llegir avui Sarcènit no és cap exercici arqueològic, sinó una elegia de l’espai comprès entre la riba del Segre i els altiplans de la Segarra. És tornar a una èpica pròpia, sovint discreta, feta de terra, aigua, esforç i memòria. I és recordar que Ponent també ha tingut –i té– una literatura capaç d’explicar-se amb ambició, fondària i veu pròpia.
