Un comiat poètic
Fa un parell de setmanes, Mrinank Sharma, investigador sobre seguretat en intel·ligència artificial (IA) d’Anthropic, va abandonar el seu càrrec sobrepassat per la percepció que el món està en perill, entre altres coses, perquè la tecnologia creix més de pressa que la saviesa col·lectiva, necessària per gestionar-la amb responsabilitat. En una carta pública, esmenta riscos que ens haurien d’esverar: els sistemes d’IA reforcen les creences dels usuaris, en lloc de desafiar-les, cosa que afavoreix els biaixos de confirmació o, dit d’una altra manera, són la mort de l’esperit crític. També l’inquieta que la dependència de la IA erosioni les capacitats cognitives humanes de manera que hi podria haver una involució. Però no es limita a fer referència a amenaces de caràcter intel·lectual, sinó també adverteix sobre una possibilitat encara més terrorífica: el bioterrorisme i una sèrie de crisis interconnectades que s’estan desplegant en aquest mateix moment. En definitiva, creu que la combinació entre un poder tecnològic que creix exponencialment, les crisis globals sistèmiques i la decadència moral crea un escenari perillós.
Amb un gir inesperat, Mrinank també anuncia que a partir d’ara es dedicarà a la poesia i a passar desapercebut (“ser invisible”) durant un temps, i cita el poema The Way It Is, de William Stafford, que tracta de la importància de deixar-nos guiar pel fil interior. Aquest comiat tan poètic ens ve a dir que, encara que sembli desconcertant que un tecnòleg ho abandoni tot i es retiri del món per a dedicar-se a la poesia, en realitat és tot coherència, perquè segueix el seu mandat intern (“mai deixis anar el fil”, diu Stafford).
El més curiós és que Mrinank vol dedicar-se a una de les poques arts del llenguatge amb què la IA generativa és un desastre: la poesia. Segurament perquè no es tracta només d’ajuntar lletres amb un cert sentit. Per ser poeta és imprescindible una característica només humana: la consciència, cosa que a hores d’ara la IA no té. És molt bona reconeixent patrons i optimitzant funcions matemàtiques a una velocitat que supera la del nostre cervell, però no té propòsit ni sentiments. No té fe, ni empatia. No sent dolor, ni alegria, ni amor. No és capaç de patir ni d’estimar. És meravellós pensar que la poesia salvarà el món.
