La cua
Dues marques de rellotgeria que es troben als antípodes dins d’aquest sector, Swatch i Audemars Piguet, han posat a la venda una col·laboració comercial, la col·lecció “Royal Pop”, que incorpora elements estètics representatius d’ambdues cases: el material plàstic de coloraines característic de Swatch i el bisell octogonal, els cargols hexagonals o la “petita tapisseria”, que delaten el “Royal Oak”, un dels models més cèlebres d’Audemars Piguet.
No són infreqüents les associacions puntuals entre una marca popular —o si més no accessible— amb una altra de luxe, lluny de l’abast del consumidor mitjà. S’ha vist abans amb Nike i Dior, Supreme i Louis Vuitton, Crocs i Balenciaga o H&M i Balmain. Fins i tot, la mateixa Swatch ja havia participat anteriorment amb Omega o Blancpain. Les campanyes solen consistir en productes d’edició limitada que surten al mercat per un preu moderat, cosa que els converteix en l’objectiu de col·leccionistes i entusiastes de la moda, però també de revenedors oportunistes.
En aquest cas, però, l’assumpte se’ls n’ha anat de les mans. L’expectació creada a les xarxes socials ha estat tan elevada que, des de l’anunci que sortia a la venda el Royal Pop, ja hi havia qui havia muntat guàrdia davant de la botiga de Barcelona per passar-hi unes quantes nits i no perdre la tanda, de manera que, dies abans de la data anunciada, una munió de desvagats feien vida a la cantonada entre el passeig de Gràcia i la Gran Via. El més greu és que algunes d’aquestes persones eren contractades per a aquesta finalitat —fer cua tothora— entre repartidors de menjar a domicili i fins i tot captaires habituals. La naturalesa humana mai defrauda.
El més gros del cas és que, arribada la data anunciada, amb centenars empenyent i ocupant el carrer, la botiga va anunciar que no disposava de rellotges per a tanta demanda, cosa que va provocar aldarulls. Alguns dels campistes van provar d’entrar per força a l’establiment. Fins i tot hi van haver d’acudir dotacions dels Mossos d’Esquadra. Al final, la botiga tancada i tothom cap a casa amb el morro eixut.
El fet té tantes arestes que permet fer-ne unes quantes reflexions, una d’elles sobre l’ús abusiu de la via pública i de la policia per a una finalitat particular. Com es lamentava Josep Pla, “i tot això, qui ho paga?”.
