Final d’estiu

S’acaba l’estiu i em falta una paraula, una paraula per dir com ens sentim a un lloc que estimem, però que només coneixem de vacances. És una mica com sentir-se a casa, però sense posar el despertador. És com a casa, però sense inquietar-se per la cua a la fleca, sense mirar el rellotge del cotxe perquè no hem de ser a cap hora concreta enlloc. És com a casa, però amb temps per jugar a jocs de taula, per triar-ne un i jugar-hi, jugar-hi més d’una vegada, jugar-hi fins que ja hàgim fet les revenges necessàries perquè tots hàgim guanyat una vegada. És com a casa, però podem sortir a caminar només per badar, per passejar per carrers que ens són familiars de la infància o de l’adolescència o de l’estiu passat o de l’anterior, però que no són el camí d’anar a la feina. És com a casa, però les pàgines dels llibres passen més de pressa i les agulles del rellotge més lentes i seiem tots davant la tele a mirar el que facin després de sopar o, millor encara, per què no anem a fer un gelat o a mirar el cel, si no està ennuvolat? És com a casa, però sense hivern. Potser hi viurem una tempesta de final d’estiu, però no hi arribarà l’hivern ni la tornada a l’escola ni el retrobament amb els companys de feina. I això em fa pensar en el treball assalariat, en el temps que canviem per diners per intentar recuperar-lo més endavant i en com seria aquest lloc que no és casa, però s’hi assembla, si cada matí sonés el despertador i la nit abans hi hagués de deixar preparada la carmanyola del dinar.

Les vacances són una mica com la proposta de Bob Black. En l’opuscle L’abolició del treball postula acabar amb el treball i substituir-lo per activitats lliures, voluntàries i lúdiques. Black, que ell mateix va fer carrera com a advocat, no diu que no hàgim de fer mai cap feina, sinó que rebutja que la supervivència depengui de sotmetre’s a un treball que limita la llibertat i que es fa per necessitat econòmica. I deixa clar que no es tracta ni d’una provocació ni d’una broma, sinó que imagina una societat en què la tecnologia redueix la feina i les tasques pendents es reparteixen voluntàriament.

No és l’únic que confiava en la tecnologia, l’economista John Maynard Keynes calculava una jornada de feina de tres hores al dia, sí, sí, quinze setmanals, cap al 2030. Ben mirat, encara hi som a temps.